dimarts, 27 de juliol de 2010

TAUTAVEL 17_18/07/10


17-18/07/10

Escalada a Tautavel (Francès) i Taltaull (Català).

Zona: Les Gorges de Gouleyrous.
Sector initiation
Vies:
3-Gordi 5c
4-Gorda 5c+
5-Buenavista 5c
6-La Tranquility 6a
13-Bambi 5b
14-Summertime 6b+
15-Super Mini 6c
22-Le Thym 4c
24-Et Moi 5a

Sector Destin Farceur
Vies:
4-Cri de Panique 6b
6-Turlututu 5c+



Lloc espectacular per la seva bellesa i aclaparador per la gentada, crits i sorolls amb els que et veus obligat a escalar. Imagino que a l'hivern serà diferent, però tambè mes fret.
Les vies estan molt sobades, per tant rellisquen força incrementant una mica el grau de dificultat. Tot i que em van dir que la gradació francesa la posen mes baixa del que realment es, he trobat que es igual que les nostres.
Lloc per tornar-hi.

100726 Montserrat - Sector Pell Roja - Placa del Indi.

26/07/10

Collbató, Montserrat, Sector Pell Roja, Placa del Indi.


Vies:
1-El cigronet IV
2-Borinot Ensopit 6c
3-El Clan 6b+
4-Pytecus 6a+
7-Pipa de la Pau V
8 - Mohicans Rebels IV+


Tarda-nit de escalada esportiva a Collbató.

dijous, 22 de juliol de 2010

Petit Dru - Vingrau - França - 19/06/2010












Sortint per la Jonquera, a la sortida d'autopista Perpignan nord, direcció Rivesaltes, a uns 4-5 km un desviament a la dreta, en direcció Vingrau 12-13 km, entrant a la vall, hi ha un aparcament a la nostra esquerra per a la zona més a prop al cotxe, i més esportiva. Una mica més endavant, a la dreta un aparcament petit que per un marcat camí ens porta fins a la zona de vies més llargues, hi ha un refugi lliure petitet sense aigua al abast.

Nosaltres varem anar a pujar la via nortmal al petit Dru (aprox. 470 m.), que és la més clàssica de la zona. 05:00 tirades, 110m, parabolts.
L1: 5a, L2: 5a, L3: 5b, L4: 5a, L5: 5b/5c.



L1: 5a - La via s'agafa des de la part més baixa del tall mateix, xic a la dreta, abans d’arribar a uns arbres petits. Comença amb una placa molt d'adherència, inclinada. Hi ha parabolts i algun pitó, les assegurances allunyen una mica.


L2: 5a - Puja verticalment des de la reunió del L1, desviantse desprès una mica a la esquerra per retornar a dreta altre cop. Algún pas finet i amb perill de relliscar. Llarg facilot.

L3: 5b - El segon llarg comença per un mur que va a buscar una xemeneia que té el seu riure ... està molt polit i és una escalada molt bonica i aèria.

L4: 5a - Seguim pel fil de la muntanya a buscar una placa més vertical que ja no deixarem fins al cim.

L5: 5b/5c - L'últim llarg, curt, però el més difícil, té una placa amb una esquerda vertical a l'esquerra, molt bonic i atlètic.

Es una escalada relativament fàcil, (no passarem de V+) mesura espanyola, però, la via és molt mantinguda de grau (V). els passos chunguillos de V+, són rars, una xemeneia molt polida en lleuger desplom, una placa vertical amb una fissura lateral molt bona a la mà esquerra ... les assegurances són parabolts i pitons, en les reunions químics. No està de més portar algun friend o tascó per donar-nos confiança, però després sempre acabareu veient el Pitó o el parabolt que ens faltava jejeje.

Entre 1.30 i 2.00 hores, depenent del que vulgueu córrer.

La baixada a peu, molt evident a la esquerra, passem al costat d'un pont de pedra espectacular, i es baixa directament a peu de via a 10 / 15 minuts, per un camí equipat.

La zona és molt gran, i està ple de vies d'escalada de tot tipus, molt esportives, grans desploms, plaques calcaris .. recordeu que la graduació està feta a França (no hi ha rebaixes).

molt recomanable una visita molt a prop i molt bones condicions per escalar, a l'estiu pot ser un xic tòrrid, però fantàstic per escalar la resta de l'any.

diumenge, 6 de juny de 2010

Ascensió al Aneto per el corredor Estasen

Ascensió al Aneto per el corredor Estasen + Petit Black

Agulla Daviu i Pic de Coronas.

A causa de la previsió de mal temps, la Nostra idea inicial s’ha vist canviada, per tant en lloc de fer l’ascensió en diumenge, la hem avançada a dissabte.

Divendres 4/06/10

Sortim de Barcelona cap a Bensaque, com que arribem aviat fem un tomb per la botiga de Barrabés a aquesta localitat. Desprès enfilem la pista que sortint des de el Plan de Senarta, ens portarà en uns llargs 9 Km. Fins al refugi lliure de Coronas.

Hi ha molts vehicles, el que ens fa pensar que no trobarem lloc a dins i tindrem que plantar tenda, de fet ja n’hi ha dos de plantades. Sortosament la majoria de vehicles son de personal que ha pujat cap als Ibons de Coronas.

Dissabte 05/06/10

Ens llevem a les 4:15 h. Per tal de trobar la neu el mes consistent possible. No mengem, ja ho farem mes amunt (qui pot tenir gana tant de matinada?).

4:45 h; Sortim i a les 5:44 ja som al Ibonet de Coronas, de nit es camina ràpid i no et dones compte del trajecte que has fet. Tot just hem trigat 1 hora.

Sense parar seguim pujant (aquí no hi ha descans, tot es pujada mantinguda) cap el Ibons superiors de Coronas, ja veiem el Aragüells a la nostra esquerra, sembla molt assequible, l’haurem de deixar per una altre ocasió, ara el nostre objectiu es l’Estasen.

La llum del sol ja il·lumina el nostre camí per tant guardem els frontals. Tot i que no fa gens de fred, el folre polar no ens sobra encara.


6:30 h; Crec que eren les 6:30 quan passàvem cap a la esquerra del Ibon del Medio. Hem vist una traça que en lloc de seguir el camí marcat per el track de GPS que portem i per el planell, se’n va cap a la esquerra vorejant el llac per unir-se amb el camí mes amunt. El provem. Es una mica mes curt i t’estalvies la pala de pala de pujada des de el Ibon del Medio, que, deu ni dó! la pendent que te.

8:30 h; En un, tres i no res! Ens plantem al peu del corredor Estasen, el camí ens ha semblat molt curt. Comencem la ascensió sense pensar-nos-ho massa, tot just recollir els bastons i agafar els dos piolets. La pendent inicial fins al Petit Black es de entre 45 i 55 graus, va variant. Al peu del corredor es poden veure els

allaus caiguts recentment que han arrossegat pedres i brutícia.

El couloir Petit Black, te un pendent de entre 60 i 65 graus. Tot i que hi ha personal que els fa encordats, nosaltres optem per fer-ho en lliure. Tots dos es poden fer sense encordament ja que la neu es consistent. Això si, dos piolets, tot i que no siguin tècnics, son necessaris.


9:30 h; Fem el cim de l’Agulla Daviu (3350 m.) i ja veiem al darrera nostre el cim del Aneto.

10:00 h; Fem cim al Aneto, foto de rigor i com que ja veiem la aglomeració que s’està format a la entrada del Pas de Mahoma, el creuem i ràpidament baixem fins al Coll de Coronas per parar a menjar. No hem fet cap foto de la quantitat de personal que pujava però la processó per la glacera del Aneto es veu com una filera contínua de formigues.

Reposem, mengem una mica, mentre el que no pot faltar mai, el caganer, ho fa a pocs metres, dins el pas de sortida del Coll de Coronas. Sortosament no bufa vent i no ens arriben olors.

Un cop reposats anem per fer el Coronas i si les forces ens acompanyen el Pico del Medio. La pala inicial de pujada cap al Coronas, es molt mes pendent que el corredor Estasen, crec que en el seu tram final deu tenir 65 ó potser fins 70 graus. La neu es molt insolada i tova, amb el que els peus et rellisquen avall i costa pujar. Ens passen una parella que sembla que s’hagin pres un Red-Bull, per no dir altre cosa. Ens sembla que ens anirà be dons ens obra una traça bona però la realitat es que fa passes de gegant i costa remuntar els graons que ha marcat. Com que la noia que el segueix, evidentment no pot fer passes tant grans, va desmuntant tota la traça.

11:30 h; Fem cim al Pico Coronas. Les meves forces han desaparegut. Be! podria arribar al Pico del Medio, però només de pensar en el que ens espera per arribar al refugi...

Quan li proposo a la Carme la tornada prematura no posa impediments la qual cosa em fa saber que també esta cansada (entre nosaltres, es que sembla vagi amb piles Duracell, no s’acaba mai).

Tornem per les nostres passes i encarem la baixada, per la desgrimpada inicial de II grau, que dona accés al coll de Coronas.

Tot just a les 14:50 h. arribem al refugi de Coronas o Pescadores, com també es coneix.

Relax i retorn a BCN.

diumenge, 30 de maig de 2010

29/05/10

Santa Cecília, Muntanya de Montserrat, Cavall Bernat, via Punsola Reniu.

Ja fa temps li donem voltes buscant el moment oportú per fer-la. La veritat ens feia una mica de respecte.

Orientació : Nord est

Temps d'escalada: 3-5 hores. (nosaltres hem tardat 5 hores).

Longitud de via: 230 m.

Llargs: 9 (hi ha 4 que son susceptibles de fer de una tirada, empalmant 2 llargs, son el 1er. + 2on. i el 3er. + 4t.)

En les ressenyes que hem trobat no es posen gaire d'acord en la graduació, com sempre es normal que segons la capacitat del escalador l'assenyali amb graduacions diferents.

1er. llarg (30 m.)

No hi ha equipació, però es puja seguint una fissura a la esquerra on es poden col·locar friends petits.

La meva experiència, que no es molta em fa decantar per graduar-ho com a III el primer tram i II la part final fins a la primera reunió. De fet nosaltres l'hem fet sense encordar ja que es un tram molt facilet, sense grans perills. Això si, prohibit relliscar i caure.

2on. Llarg (30 m.)

12 parabolts.

La cosa es posa bonica, es un llarg tombat sense complicacions que et permet progressar molt ràpidament. Es un 4b, amb bones presses. Atenció a les lleixes que us aneu trobant hi moltes de mol insegures.

3er. llarg (30 m.)

8 parabolts.

Accepto la graduació de 4c, ja que em sembla correcta, hi ha qui hi posa 4+, be també es correcta, poca diferencia hi ha. Llarg que et permet gaudir de la escalada en tot el seu esplendor. La distància del terra comença a ser considerable tot i que la pendent de caiguda tombada no dona sensació de risc.

4t. Llarg (30 m.)

9 parabolts.

Es un 5a amb un sostret que el converteix en un 5b en aquest pas tot i que es complicat ja que ens ajuda un petit díedre a la nostra esquerra, bones presses.

Aquí la escalada es posa interessant i he trobat un llarg molt bonic. La verticalitat ja es important i el pati ja fa respecte.

5e. Llarg (20 m.)

8 parabolts.

Es tracta de un 5c força polit. Rellisca una mica i notes com els peus no estan segurs sobre els recolzaments. La alçària cada cop es mes important i la verticalitat ja es absoluta. Tot i això es per gaudir-lo.

6e. Llarg (30 m.)

21 parabolts.

Comença com a 5c que passa ràpidament a 6a per tornar a incrementar el grau fins al 6b+ en un extraplom de uns 10 ó 15 metres. Jo l'he fet fins al inici del extraplom en lliure i a partir d'aquí en Ae.

Llarg esgotador ja que l'artifo, si no tens gaire pràctica esgota. La fifi que he usat, o la tinc mal configurada o es un porqueria d'eina. La que vaig usar en les meves pràctiques de iniciació a la artificial era infinitament mes pràctica. Es el primer cop que els companys de la botiga de Vértic em recomanen un material que no fa be la seva funció. M'ha donat molt problemes per tornar-la a la seva posició inicial cada cop que recuperava alçada.

7e llarg (18 m.)

13 parabolts.

Comença com a 5b i ràpidament es converteix en 6c. Que puc dir l'he intentat fer en A0 i no he pogut, tret del primer tram en lliure, el segon en A0, l'últim l'he acabat en Ae. M'ha semblat polit aquest llarg. La veritat es que ja estava cansat.

8e llarg (25 metres)

5 parabolts i una reunió.

3 dels parabolts estan col·locats al inici del llarg, flanqueig cap a la dreta amb una sortida de 6a força complicada, s'ha d'allargar la ma dreta per arribar a la presa i un cop assegurat encara estàs en precari, de tota manera no es excessivament difícil. S'ha de tenir confiança en que cap a la dreta hi ha bones preses, estireu-vos.

La reunió ens la saltem i anem directament fins a la moreneta del cim del Cavall Bernat.

Una passada de via, tot i que he arribat realment cansat, aquesta tarda em farà mal tot el cos.


dimarts, 25 de maig de 2010

22-23-24/05/10 VALLE DE ORDESA Y MONTE PERDIDO

22-23-24 de Maig de 2010-05-25

VALLE DE ORDESA Y MONTE PERDIDO

Dissabte, 22/05/10.

La nostra primera idea de pujar per la carretera de Nerín fins al mirador, sota el Pueyo Mondicieto, es va truncar ja que la pista es tancada per neu i l’autobús no funciona fins l’estiu.








Al sortir dissabte el plantejament va variar al tenir mes temps sobrant i varem decidir fer la ferrada de Sorrosal, del tot recomanable no per la seva dificultat sinó si per la seva bellesa. Transcorre a la vora (mol a la vora) de la cascada i riu del mateix nom, que cau al oest de Broto, molt a prop del poble. L’aparcament es al mateix poble.

Es un recorregut curt que no dura gaire mes de 1 hora que comença a 5 minuts del poble, creua el riu Sorrosal per un pont de ferro en el que ja et cau a sobre el plugim propi de les grans cascades. Heu de pensar que el desglaç imminent està donant moltíssima aigua als rius de la zona. EL cabal es molt gran.

Cap a les 11;38 comencem a caminar cap a Góriz passant per la Cola de Cavallo. En dos hores i mitja justes ens plantem a la nomenada cascada, ens refresquem una mica i ens refresquem els peus a l’aigua gèlida del riu.








A les 16:00 h. ja estem a Góriz. La pujada carregats ens ha passat factura, sobre tot a mi ja que a les noies sembla que no les pot cansar res de res.

Descansem, fem estiraments, preparem les coses per el dia de demà , a sopar i al llit.

So voleu veure totes les fotos:

Sortim aviat per trobar la neu el mes sòlida possible. A les 7:15 h. ja estem caminant. La pujada






es directa cap el cim del Punta de las Escaleras, es fa per canals i contraforts que s’han de superar, alguns d’ells amb passos de (III) ó (IV-) amb neu i gel.

En 3 hores fem el nostre primer 3000, el Punta de las Escaleras (3027 m.), al qual si arriba desprès de superar un últim contrafort, per una aresta super aèria per la seva esquerra, amb un tall de uns 100 ó 200 metres de caiguda vertical. Es molt bonica, el Soum de Ramond o Pico Añisclo ens vigila des de el front.

Foto de rigor, baixem fins a 2980 m. Al coll del mateix nom i encarem la ascensió cap al Monte Perdido.

Amb 4 hores de pujada continuada i mantinguda ens plantem al cim del Monte Perdido (3355 m.). Realment hem pujat molt ràpid, ens dona un promig de 300 m. per hora, ja que portem uns 1200 m. de desnivell acumulat.


Parem a descansar, a gaudir de les meravelloses vistes i a contemplar un pardalet que ens mira com si fos obligació donar-li de menjar. Li donem pera i el desagraït diu que no li agradi, que ens la mengem nosaltres.

Baixem per la Esdupidera amb una neu que encara es manté en bon estat, els últims metres de la pujada ja començava a estar humida i tova. Arribem sota el cilindro, parem a reposar i menjar alguna altre cosa, però com que tenim la pala que dona accés al cilindro davant nostre, ens fa marxar la gana. Quina pendent, nano. Ens espera un pala de uns 150 ó 200 metres de desnivell amb una llargària de uns 300 ó 400 metres, aproximadament te un 50% de desnivell. No es complexa a no ser per l’estat de la neu que amb tota la insolació rebuda i la gran càrrega, ja comença a estar massa tova. Son les 14:00 h. quan la iniciem. Desprès de molts esforços, per part meva, es clar, ja que aquestes dues màquines que porto per companyes em deixen

enrederit amb suma facilitat, arribem al coll on s’ha de superar un petit diedre de uns 25 ó 30 m. per poder arribar a la aresta ample i a les pales següents que ens portaran al cim. El guarda del refugi, en Luís, ens va comentar que ell puja amb el seu gos i que no ens fa falta la corda per tant l’hem deixat a baix. Grimpem fàcilment i anem directes a fer cim. Fot de rigor i anem per feina per no fer esperar a uns companys que ens hem creuat i ens han oferit la seva corda per rapelar.

Un cop a baix, anem per fer el nostre quart 3000. el Pitón sudoeste del Cilindro (3194 m.).

Baixem la pala fins al Lago Helado on hem deixat les motxilles. Ens adonem que mentre estàvem fent el cim un petit allau ha creuat i fet desaparèixer les nostres traces anteriors. Baixem sense complicacions.

I amb les poques forces que encara ens quedaven tronem al refugi. El culen-bajen (conegut tècnicament com descens en escombra) va de conya, sobre tot si recordes portar pantalons de recanvi. A les 17:30 h. arribàvem al refugi. Tot just 9 hores de pujada i poca baixada.

Si voleu veure l'àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/OrdesaGoriz#

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/Perdido#

Dilluns 24/05/10.

Agafem els trastos i desprès de rumiar-ho molt i de preguntar i informar-nos amb el Luís, guarda del refugi, decidim retornar per la Cola de Cavallo.

Com que ens quedarà temps lliure decidim anar a fer un altre ferrada (la del Santo Cristo) a prop de Barbastro, mes concretament, al poble de Olvena, La ferrada comença en creuar el riu Ésera, per el Puente de la Sierra, passat el segon o tercer pont venint des de Barbastro, direcció cap a Benabarre.

El riu te un gran caval i el color de les seves aigües convida a banyar-s’hi. La calor es important, 28 graus centígrads.

La ferrada es sencilla, sense complicacions i unamica seca però les vistes del congost en la seva besant sud i les del Pirineu amb el massís del Perdut al fons,la fan ser interessant. Baixada ràpida i cap a casa tito.

Si voleu veure l'àlbum fotogràfic de la ferrada:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/FerrataSantoCristoOlvena#

diumenge, 9 de maig de 2010

Dissabte, 08/05/10

L’OCELL.

Salvem el Ballester, o això es el que pensem ara. Fa unes quantes hores enrere, pensàvem que teníem fantasmes al balcó. Uns sorolls ens despertaven al matí de dissabte, ja els havíem escoltat la nit anterior mentre sopàvem entre bons amics.

Al obrir la porta ens trobem amb aquesta preciositat enganxada a la paret com si volgués trepar-la.

Amb la nostra ignorància cinegètica, busquem immediatament a internet, quin tipus d’ocell es, a fi de saber-ne quelcom al respecte i poder actuar en conseqüència.

En primer lloc ens sembla que es tracta de un falciot, ocell que pot mesurar fins 40 cm. D’envergadura i que passa la seva vida al aire, només para de volar quan ha de covar els ous dins el niu.

Com que no enlaira el vol, ens fa la impressió de que o be a rebut un cop fort o que te un ala trencada o qui sap, potser està malalt. Jo penso en silenci que potser, si com diuen al wikipedia, te les ales tant llargues que superen la seva alçada del terra i això li impedeix bategar-les des de el pla, potser es que no es pot enlairar, però aleshores passa, l’animaló puja per el meu braç i tot seguit surt volant però ho fa en direcció a la paret i allà torna a quedar-s’hi agafat.

Definitivament pensem que te mal a una de les ales.Truquem a 012 i ens informen dels telèfons on tenim que trucar, Centre de recuperació Torreferrussa, a Santa Perpètua de la Mogoda i desprès de parlar amb ells i per telèfon explicar que potser si que sigui un falciot, ens hi anem cap allà.

Tan aviat, la xicota que ens atén, veu l’ocel, exclama, aiii! Si es un ballester!

El Ballester es molt semblant al falciot, tot i que fa una mica mes de longitud entre els extrem de les ales, pot arribar als 60 cm. Ens expliquen que tots dos s’alimenten en ple vol igual que les orenetes, que son ocells que passen la vida al cel, s’aparellen en ple vol i son migratoris. També comenten que en aquests moments de tanta pluja, com que els insectes estan al terra ho estan passant malament i hi ha molta mortalitat per falta d’aliment.

Per el que ens explica la noia de Torreferrussa, l’ocell sembla estar en bon estat i no li veu que tingui res trencat, segurament si l’haguéssim posat al ampit del balcó i l’haguéssim alliberat, s’hauria enlairat cap al cel, però es clar, sense saber-ho qui es el maco que s’atreveix a fer-ho. Hi si realment te mal a l’ala i cau en picat? Des de un onzè pis la clatallada pot ser descomunal per molt ocell que siguis.

ESCALADA O EXCURSIONISME?.

Desprès d’això varem anar cap al Figaró amb la intenció de fer uns llarg en les parets de roca de aquesta zona, que no coneixem encara. Altre sorpresa, primer el temps en fa cancel·lar la Estasen al Aneto, ara les llargues cues de les carreres de Montmeló ens fan cancel·lar, millor dit ens impedeixen arribar al Figaró.

Canviem de destí, improvisant una mica i acabem a Coll Formic, per fer en una hora i mitja, justa i clavada, la pujada i baixada al Matagalls.


dilluns, 26 d’abril de 2010

COL DE LADRONES - CANFRANC - 25/04/10

Escalada - COL DE LADRONES - CANFRANC - 25/04/10

Aquest diumenge ens hem proposat escalar una mica i aprofitant que estàvem a la zona de Candanchú, hem anat cap a la paret de Col de Ladrones, prop de Canfranc.

Les vies van des de el IV fins al 7ª, incloent-hi unes de artificial.

Hem fet amb èxit:

Fisura del Techo, V+

Rudolf, IV+

Apocalipsys, 6a

Bananas, V+/6a

Flin, V+

Pepón Valenzuela IV+

Totes elles tenen molts passos amb adherència i les presses son entre bústies i regletes petites o rugositats en els de nivell mes alt. A excepció de la Fissura del techo, que es vertical, la resta son de placa una mica tombada.

Roca calcàrea, una mica bruta de pols i molt fregada en les vies de IV.

El lloc es ideal per anar amb nens.

A peu de via es troba un cartell amb la informació i graus de les vies.

Pico Aspe - Via NE





24/04/10. Ascensió al Pic Aspe per la cara NE.

Amb el sol des puntant la seva claror en l'horitzó proper dels cims, comencem a caminar a les 6:08 h. sortint des de l'aparcament de l'estació de Candanchú, seguim una de les pistes d'esquí, que ens porta cap al "Collado o Paso de Pastor".

Seguim per la plana anomenada "Llano de Tortiellas" fins als "neveros" del mateix nom.
Aquí ja encarem la pendent cap a la ruta normal del Aspe però un cop superada
la primera pala, parem per posar-nos el material necessari per si tenim que fer asseguraments, es a dir, arnès, mosquetons i bagues.
La neu tot i ser dura en la seva capa superior, es trenca sota el nostre pes, però no acabem de enfonsar-nos massa,tot just uns 10 cm.
La pendent serà de entre els 45 i els 50 graus d'inclinació.
Comencem l'ascensió. En Jose (Basc) porta la iniciativa i tira el primer obrint traça, fins aleshores ens hem tornat entre l'Eneko i jo, ja que en Jose porta esquís i va per traçades diferents.
Dic que en Jose obre traça fins que dos col·legues seus del País Basc ens passen i aleshores ho fan ells.
El ritme de pujada es sostingut i el ritme a que pugen ells també. Es fa difícil de seguir-los tot i que tots tres van carregats amb esquís.
A les 10:00 arribem al coll que separa els tres cims de la aresta del Aspe i el Pic de Aspe i a les 10:08 ja fem cim.

La pujada ha estat forta i sostinguda i el ritme frenètic, però la satisfacció ho supera tot.

dilluns, 12 d’abril de 2010

COMALESBIENES Y PUNTA ALTA - 10/04/10

COMALESBIENES Y PUNTA ALTA

Dissabte 10/04/10



Ens despertem a les 6:00 h. Hi ha un que te problemes amb el despertador del seu telèfon mòbil, últimament no es capaç de posar-lo en marxa i que faci la seva feina i l’altre que si el va programar correctament, fa el ronso i ens desperta una hora mes tard del acordat.


Hem fet nit al aparcament que dona entrada al camí que ens ha de portar a la presa de Cavallers, la cadena està posada i no ens hem atrevit a treure-la per passar, per por a una multa dels forestals.

Esmorzem i desmuntem la tenda amb tot l’aparellament i ens posem en camí a les 7:05 h. La ruta es dura per si mateixa, però les nevades i la acumulació de neu a

la pista ens han regalat dues hores mes de camí. Tot i el regal no desitjat, gaudim del paisatge i del camí que ens porta fins al peu de la presa de Cavallers, es molt bonic i la llum del sol ja l’il·lumina.

Un cop sota el contrafort que dona entrada a l barranc de Comalesbienes,

ens enfilem tallant la pista que fa ziga-zagues per tal de accelerar al màxim la pujada. EL canal està innivat i a la part mes estreta hi ha una certa acumulació de gel, el passem sense problemes, les pràctiques de Alpinisme donen el seu fruit.


Arribem front el Tossalet del Pletiu cap a les 10:00 h. aprox. El paratge, ja il·luminat per la llum del sol es encisador, hi ha molta neu que amb l’escalfor de la llum comença a estovar-se, tot i això encara es força compacta. El tipus de neu humida ha fet que es compacti i presenti un mantell estable, tot i que arreu comencem a veure petits allaus de fusió.

En lloc de fer la ruta per la pala que dona al Coll de Comalesbienes, ens enfilem per la aresta que ens ha de dur directament al cim del Comalesbienes, ruta recomanable per les seves esplèndides vistes de tot el circ. Es dura i amb neu fa una mica de respecta ja que passes per la part alta de unes pales força inclinades.

A les 14: 07, fem cim al Comalesbienes, l’Eli està molt cansada per el refredat que porta, tot i això un cop fet el cim,sembla que es refà. La Carme i en Joan, estan fets unes màquines de pujar i sembla que no els pot cansar res.

Foto de rigor al cim i a buscar el pas per baixar al coll de Comalesbienes. Aquest resulta ser un

passet per sota de un esperó que fa pujar els “dellonsis” a la gola. Arribem al coll i encaminem immediatament cap a fer el cim del Punta Alta, que està a tocar. Arribem a dalt a les 14:28 h. Hem trigat 7:30 h en fer el cim. S’ha de dir que des de Caldes de Boí. No obstant hi ha qui diu en la seva ressenya, que ho ha fet en 3:30 h. Si es veritat!, quina màquina o màquines de caminar o córrer!

La baixada es una festa, la pala del coll està molt insolada i la neu es força humida i tova, baixem amb cura els primers 100 m. I desprès a gaudir del “culen-bajen”, o la baixada en escombra que be a ser el mateix.

Desprès de xerrar uns 15 m. Amb el guarda del parc, que ens dona molt bones indicacions, arribem al vehicle exactament a les 7:05 h. Per tant portem un tute a sobre de quasi 12 h. (menys 3 minuts).


A sopar, parar la tenda i a veure el partit a Boí. Demà diumenge a escalar a La Kanalla (Cavallers), però això es un altre història.