dijous, 23 de juliol de 2009

ELS ENCANTATS - SAN MAURICI







Dia 18/07/09. Sortida cap a Pallars. Ens llevem a les 5:00 h., ja que hem quedat en recollir a la nostre amiga Eli, a les 6:00 h.
Ens plantem al Prat on ens obliguen a deixar el vehicle cap a les 9:15 h. aprox. A les 9:56 h. comencem a caminar sortint des de el prat i per el camí entaulonat, amb la intenció de que les persones amb minusvalidesa puguin accedir al bosc, que es molt bonic.
Arribem al refugi de Ernest Mallafrè a les 10:45 h (portem aprox. 45’ de camí), el voregem per la cara oest i anem baixem cap al prat que creua el rierol que es el camí que porta cap a Valleta seca.
En el mateix moment que estem sota el canal, ja veiem una fita que ens indica que tenim que pujar directes cap el Canal Central.
Al arribar allí, no tenim clar si s’ha de pujar just per el mig o be mes a la seva esquerra. Hi vaig per veure si es pot pujar i em sembla que si, tot i que la entrada la veig que està molt polida de rebre aigua i roques. La ressenya que portem ens indica que tenim que pujar per la esquerra i ens hi enfilem.
Aquesta via es una mena de escopidora del Encantat Xic cap al Canal Central. Pugem com si anéssim per una terrasseta per sobre del nivell del Canal. Això ens dona tota l’estona sensació de tenir força pati a sota els peus.

La entrada i la següent rampa son molt fines tot i que amb poca inclinació. Costa una mica progressar i la fredor de la roca no ajuda gens.
En la segona rampa l’Eli perd agarre ja que no sent tacte a les mans i cau. Per sort la Mika la sosté (heu de saber que l’Eli pesa 45 Kg.). Segueixen mes amunt on les espero jo i li fem una reanimació a les mans perquè recuperi l’escalfor.
Continuem cap a dalt. El camí es molt empinat i sostingut, realment es cansat. L’Eli acusa una mica la descàrrega de adrenalina i te una baixada de energia, en conseqüència parem a menjar quelcom. Un cop fet un mos continuem cap a la enforcadura, ara estem mes o menys a la meitat del trajecte. Es fa dur, els esglaons en els que tenim que oposar els peus, un rere l’altre, semblen fets per gegants.
A les 14:20 h. Ens plantem a la enforcadura. La satisfacció es gran i les vistes mes encara.

Preparem la cordada i començo el primer llarg.
El segon el fa l’Eli, però s’entreté massa amb les bagues intentant de fer un nus que l’hi hem ensenyat i el tercer i el quart llarg els torno a fer jo.
Arribem al cim del encantat xic a les 16:28 h. La pujada no es complicada, però si que s’ha de tirar molt de les cordes dons fan moltes voltes.
Aquí si que faig un crit de satisfacció. Quina meravella veure als teus peus tota la vall amb el llac de Sant Maurici i les cues de cavall a la seva vessant nord. Les vistes per la vessant sud-est son ...no aèries, no!...300 ó 400 m. Verticals. Quina por!

Ens proposem dinar, desprès de les fotos de rigor. Però a mi em comença a agafar el cangueli, perquè penso que trigarem una hora o potser mes en rapelar fins al coll. Son dos llarg de 60 m. Quasi complerts, amb un pati importantíssim. La corda s’enreda en les dos ocasions. Tenim un xic de vent i la roca es molt abrasiva i te moltes punxes. El segon llarg em costa quasi 10’ desfer el nus a la corda.
Arribem a la enforcadura i mentre jo estiro la corda per un costat l’Eli recull l’altre extrem de l’altre corda. La Carme desfà el nus i tot plegat en un no res ja hem recollit tot el material, el posem a les motxilles i encarem el Gran Encantat. Des de el cim del xic hem intentat veure per on s’ha de pujar i ens ha semblat força perillós i difícil. Amb aquets pensaments iniciem el camí cap el cim al la por de que se’ns faci fosc baixant per un camí que no sabem com es, però que intuïm que fàcil no serà.
Pugem en 15’.
No se si es un record o es el temps habitual, però us asseguro que les boques d’aire que vaig haver de agafar eren grosses.
La vista des de aquí no es tant aèria com des de el xic, però deu ni dò!
Fotos de rigor i cap a vall, que se’ns fa tard. Son les 19:30 h. i creiem que a les 21 aprox. Ens quedarem sense llum. Aventurem que la baixada ens costarà unes 2 h. aprox.

Al inici del descensveiem un parabolt de 6 mm tot rovellat al igual que la xapa i ens plantegem de fer rapel per baixar mes ràpid, peò a la vista del anclatge ho desestimem.
El descens es quasi tant o mes perillós que la pujada. Es fa lent ja que en moltes ocasions ens tenim que girar de cara a la roca. Arribem al Coll del Encantats i toma decepció, pensàvem que el camí es faria mes fàcil però ens trobem amb una tartera que riu-te’n de la del Pedraforca.
A les 21:05 h. arribem al refugi i ales 21:54 h. al prat on hem deixat el vehicle. Segons l’Eli, no em fet 12 h. Segons jo, quasi les hem fet.

Nois no us perdeu aquesta super-ascensiò. Es magnífica. Però això si, sempre que no us faci por les alçades amb molt de pati i inclinació.

Salut i força als muntanyers .