PIC D'ALBA - BENASC - 26/09/09

Dissabte que volíem fer la cresta dels 15 gendarmes ho varem haver de anul·lar per manca de temps. En lloc d’això varem pujar al PIC D’ALBA. El que es va resistir en la anterior intentona.

Realment es de “armas tomar” aquest pic. Les pendents son molt pronunciades. Tot i això varem fer una progressió força bona, de uns 320 m . per hora.

Deixàvem els cotxes al aparcament dels Baños de Benasque, i ales 8:30 h. començàvem a caminar. Varem fer una aturada per menjar quelcom al voltant dels 2.795 m . A les 11:30 h. i a les 13:20 aprox. fèiem cim.

Cap als 2.900 m . Comença la aresta que porta cap el cim, la “Crencha de la Tuca Bllanca”, com que es molt aèria i hi ha passos complicats, la Bego i en Fèlix van preferir pujar per el canal, van perdre el pas correcte i van haver de fer baixada fins al pas correcte una mica complicada. Sortosament tots varem arribar al cim sense cap inconvenient, tret del cansament propi de una ascensió d’aquest tipus.

Com podreu observar per les fotos, la neu hi es present i en quantitats considerables per la època en que estem. Gràcies que uns amics ens van dir que portéssim els grampons que previsorament ja dúiem als coxes. I que la neu acumulada era dura i amb perill de lliscar fàcilment sobre ella.

Be, sortida molt maca, amb una companyia excel·lent i em refereixo a tots els integrants, la Eli, l’Alba (LadiTT - que feia el seu Pic), la Bego (Bego), la Carme (Mika), en Félix (Narinan), en Marià (betriacum del Madteam) i jo mateix (Lobogris).

Diumenge sessió d’escalada a les Escales, sobre Sopeira, al peu de la mateixa presa i en un entorn envejable. Boltors volan sobre el cap, l’aigua rajant per la comporta, roca excel·lent i la nostra corda, curta per la via que varem intentar en esportiva. Quedar-se sense corda quan et despenjen, no fa gaire gràcia. Sortosament, encara tinc reflexes. Esgarrapades i l’ensurt.

Tornada a casa sense mes ensurts ni retencions.

Ara ens queda pendent la “Crencha dels 15 gendarmes”. Be, i unes quantes mes. Temps al temps, ja aniran caient.

Els Castellets - Les Agudes, Montseny

Hola Companys, no estendré gaire la crònica dons la sortida va ser curta, ... però intensa.

Dissabte 07/11/09, ens trobem tots excepte el Toni al aparcament del hotel Bellaterra a les 9:00 h. Puntualitat meridiana per part de tothom.

Trobada amb en Toni, que, matiner que es ell es va presentar a les 9:30 h. al lloc de trobada, i desprès de no se quans entrepans i no se que mes, es va decidir a anar ens busca nostre. Ens el trobem de cara quasi arribant al aparcament de “Les Ferreres”, lloc ben senyalitzat per un enorme cartell, i des de on ha de començar la nostra excursió.



10:00 h. comencem a caminar, l’entrada del camí es troba just creuant la carretera, front de la sortida de vehicles del aparcament. Va marcat amb unes traces morades a les que han sobreposat d’altres vermelles, que imaginem son la repintada que ha fet el promotor de la via. Passem el “Pla de Lligamoltons” i immediatament arribem al “Coll de Saciureda”, nom quasi innombrable.

En un plis-plas ens plantem a la primera pujada que encara el primer castellet.

He de dir que tots els varem fer tots, “Els Castellets”.



La grimpada es força pendent i aèria en alguns punts, però sense cap complicació ni perillositat.



A les 11:30 h. ja érem al cim del “Les Agudes”. Desprès de la foto de cim de rigor, baixem cap a la “Collada de Sesagudes” on fem el dinar.

Tirem cap al “Turó de l’Home”, que visitem cap a les 12:30 h. aprox. I Desprès de haver d’agafar-nos fort per tal de que el fortíssim vent ens llevi del terra, i de fer la foto de rigor al cim del mateix cim, tornem cap al “Coll de Sesbasses” i encarem cap al “Coll de Sacarbassa” i el poc abans d’arribar al “Coll de Sesagudes” girem cap al Nord-oest, baixant per una tartera amb la intenció de trobar una pista que veiem al fons de la vall. Arribem al bosc de caducifòlies i girem a dreta seguint un camí que ens porta cap al cim de “Les Agudes”.

Al adonar-nos de que anem altre cop a la cim, tornem a girar cap al Nord-oest, baixant aquest cop per una llarga tartera de pedra de mig tamany, complicada de baixar degut a la gran quantitat fullaraca que s’ha dipositat a sobre.

Anem vigilant l’altímetre i cap als dels 1350 m. Girem altre cop cap el Nord, per anar a trobar un camí de pas d’animals, que ens du per dins del bosc sobre el mantell de fulles seques pròpies de la tardor.

El camí va fent ziga-zagues, i desprès de perdre’l i retrobar-lo un parell de cops, arribem a una casa, al vell mig del bosc. Sota d’aquesta ja trobem la pista que ens du fins a la carretera, uns 50 m. Per sota del aparcament de “Les Ferreres”.

Visita a Sant Marçal i anem cap a Santa Fe a fer la cervesseta de rigor. Provem la coca de Santa Fe i cap a casa tito.

Fins la propera...

25/07/09 - Vies CERDÀ VERGÈS i GRAN DIEDRE al CALDERER.

Hola Guapos i guapes, com que la majoria encara deveu ester de vacances, començant o acabant, al mitg o on us doni la real gana de ser. No m’estendré gaire.

Aquesta es la crònica del que va ser una excursió, millor dit una ascensió interminable, per la seva duració. 14 h. en total.

Sortida del aparcament sota el refugi Lluís Estasen. Sortida a 9:30 h. Pujada suau fins al refugi, torcem a dreta i encarem el camí de Verdet. Al arribar al canal del Riambau, torcem a esquerra i comencem a pujar. Pujada de forta pendent i amb pèrdua de camí en alguna ocasió. Quasi tinc un motí de les tres integrants del grup, a part de mi es clar. Em quedo en segon pla.
Arribem a la segona reunió desprès de haver-nos passat per el forro la primera i el primer llarg de 4 grau. Passat vol dir sense encordar.
10:45 h. començo de primer en la primera cordada. Carme de segona i jo de primer. Darrera vindran la Eli de primera i l’Alba de segona (totes tres, integrants de les super-nenas).
La roca es descomposta i de tant en tant cauen rocs. Anem pujant, amb molta satisfacció tret del primer i segon pas del segon llarg, que son de V+ però semblen 6a. La resta es fa be.
Empalmem directes el segon i tercer llarg ja que no he vist cap reunió entre mig. Al quart llarg també i ha un paset del mateix calibre que els anteriors. Les bavareses posteriors son senzilletes.

Arribem a reunió sota un pi on trobem un passamà, a 5 metres a la meva esquerra hi ha l’inici de la “Gran Diedre”. La Carme fa el primer llarg a la nostra cordada i la Eli els fa tots en les dues vies en la seva cordada.
La Via te algun passet complicat, però en realitat es fa força be.
Impressiona el pati a totes dues vies.
Al arribar a dalt de la Gran Diedre, indica la sortida, sense encordament, però com que fa respecte la escupidora que te la sortida, a vol lliure de 330 metres.

Sortida de tirar amb la càrrega de la corda i molt i molt llarga. Realment es fa interminable.

Baixem per el gat i tartera. Arribada al cotxe. 11:30 h. aprox.

Salut i força. Ja passarem fotos quan les puguem recuperar de la càmera de la Eli.

ELS ENCANTATS - SAN MAURICI

Dia 18/07/09. Sortida cap a Pallars. Ens llevem a les 5:00 h., ja que hem quedat en recollir a la nostre amiga Eli, a les 6:00 h.
Ens plantem al Prat on ens obliguen a deixar el vehicle cap a les 9:15 h. aprox. A les 9:56 h. comencem a caminar sortint des de el prat i per el camí entaulonat, amb la intenció de que les persones amb minusvalidesa puguin accedir al bosc, que es molt bonic.
Arribem al refugi de Ernest Mallafrè a les 10:45 h (portem aprox. 45’ de camí), el voregem per la cara oest i anem baixem cap al prat que creua el rierol que es el camí que porta cap a Valleta seca.
En el mateix moment que estem sota el canal, ja veiem una fita que ens indica que tenim que pujar directes cap el Canal Central.
Al arribar allí, no tenim clar si s’ha de pujar just per el mig o be mes a la seva esquerra. Hi vaig per veure si es pot pujar i em sembla que si, tot i que la entrada la veig que està molt polida de rebre aigua i roques. La ressenya que portem ens indica que tenim que pujar per la esquerra i ens hi enfilem.
Aquesta via es una mena de escopidora del Encantat Xic cap al Canal Central. Pugem com si anéssim per una terrasseta per sobre del nivell del Canal. Això ens dona tota l’estona sensació de tenir força pati a sota els peus.

La entrada i la següent rampa son molt fines tot i que amb poca inclinació. Costa una mica progressar i la fredor de la roca no ajuda gens.
En la segona rampa l’Eli perd agarre ja que no sent tacte a les mans i cau. Per sort la Mika la sosté (heu de saber que l’Eli pesa 45 Kg.). Segueixen mes amunt on les espero jo i li fem una reanimació a les mans perquè recuperi l’escalfor.
Continuem cap a dalt. El camí es molt empinat i sostingut, realment es cansat. L’Eli acusa una mica la descàrrega de adrenalina i te una baixada de energia, en conseqüència parem a menjar quelcom. Un cop fet un mos continuem cap a la enforcadura, ara estem mes o menys a la meitat del trajecte. Es fa dur, els esglaons en els que tenim que oposar els peus, un rere l’altre, semblen fets per gegants.
A les 14:20 h. Ens plantem a la enforcadura. La satisfacció es gran i les vistes mes encara.

Preparem la cordada i començo el primer llarg.
El segon el fa l’Eli, però s’entreté massa amb les bagues intentant de fer un nus que l’hi hem ensenyat i el tercer i el quart llarg els torno a fer jo.
Arribem al cim del encantat xic a les 16:28 h. La pujada no es complicada, però si que s’ha de tirar molt de les cordes dons fan moltes voltes.
Aquí si que faig un crit de satisfacció. Quina meravella veure als teus peus tota la vall amb el llac de Sant Maurici i les cues de cavall a la seva vessant nord. Les vistes per la vessant sud-est son ...no aèries, no!...300 ó 400 m. Verticals. Quina por!

Ens proposem dinar, desprès de les fotos de rigor. Però a mi em comença a agafar el cangueli, perquè penso que trigarem una hora o potser mes en rapelar fins al coll. Son dos llarg de 60 m. Quasi complerts, amb un pati importantíssim. La corda s’enreda en les dos ocasions. Tenim un xic de vent i la roca es molt abrasiva i te moltes punxes. El segon llarg em costa quasi 10’ desfer el nus a la corda.
Arribem a la enforcadura i mentre jo estiro la corda per un costat l’Eli recull l’altre extrem de l’altre corda. La Carme desfà el nus i tot plegat en un no res ja hem recollit tot el material, el posem a les motxilles i encarem el Gran Encantat. Des de el cim del xic hem intentat veure per on s’ha de pujar i ens ha semblat força perillós i difícil. Amb aquets pensaments iniciem el camí cap el cim al la por de que se’ns faci fosc baixant per un camí que no sabem com es, però que intuïm que fàcil no serà.
Pugem en 15’.
No se si es un record o es el temps habitual, però us asseguro que les boques d’aire que vaig haver de agafar eren grosses.
La vista des de aquí no es tant aèria com des de el xic, però deu ni dò!
Fotos de rigor i cap a vall, que se’ns fa tard. Son les 19:30 h. i creiem que a les 21 aprox. Ens quedarem sense llum. Aventurem que la baixada ens costarà unes 2 h. aprox.

Al inici del descensveiem un parabolt de 6 mm tot rovellat al igual que la xapa i ens plantegem de fer rapel per baixar mes ràpid, peò a la vista del anclatge ho desestimem.
El descens es quasi tant o mes perillós que la pujada. Es fa lent ja que en moltes ocasions ens tenim que girar de cara a la roca. Arribem al Coll del Encantats i toma decepció, pensàvem que el camí es faria mes fàcil però ens trobem amb una tartera que riu-te’n de la del Pedraforca.
A les 21:05 h. arribem al refugi i ales 21:54 h. al prat on hem deixat el vehicle. Segons l’Eli, no em fet 12 h. Segons jo, quasi les hem fet.

Nois no us perdeu aquesta super-ascensiò. Es magnífica. Però això si, sempre que no us faci por les alçades amb molt de pati i inclinació.

Salut i força als muntanyers .

CULFREDES

26/10/2008

El dissabte després d’un ràpid esmorzar al Autogrill varem sortir força puntuals cap al refugi de Tabernés. Una part de l’expedició arribarien més tard per problemes de salud.
A quars d’una començàvem a caminar, l’intenció era la de marcar més bé el tram de recorregut que teníem que fer de nit per no tindre problemes. No varem tindre massa feina, el camí en general estava força definit i un cop arribarem al pluviòmetre varem decidir d’anar fins al Puerto de la Pez.

Als vols de les 18’00h arribarem al refugi i ens reunirem amb la resta de l’expedició. Al refugi hi havia un grup de francesos que també tenien intenció de passar la nit i ens varem afanyar en ocupar la taula per sopar. Al final els francesos van sopar a la part petita del refugi.
Varem acompanyar el sopar amb vi i cava, hi havia la celebració del cumple de la Carme i per postres ens va obsequiar amb un esplèndid pastis de formatge d’elaboració pròpia, també varem fer el rom cremat acompanyat de coca. Va ser molt espectacular i el rom va tindre un èxit brutal.

Després del jijiji i jajaja entre el rom i coca l’hora “H” es a dir, l’hora de posar el despertador.
Fent el càlcul del potencial del més dèbil que hi havia al grup i aplicant la formula, calculant que tindríem que estar als cotxes a les 15’00h de l’hora vella em va sortir que tindríem de posar el despertador a les 4’00h. un cop anunciada l’hora es van aixecar la secció revoltosa del grup intentant subornar amb una cervesa per que l’hora de sortida sigui les 6’00h. com es normal, aquests son els que fins ara posaven una hora de sortida tal per que queda més bé.
Després dels intents d’amenaces i suborns es va decidir de cedir mitja hora, es a dir, l’hora de tocar el despertador seria les 4’30h de l’hora vella.
Un cop ficats dins del sac i amb els llums apagats, va continuar el jijiji....jajaja, al mateix lloc dormien o intentaven dormir uns francesos que ens deurien maleir els ossos. Entre jiji i jajaja va arribar l’últim component de l’expedició que tenia que arribar més tard. Crec que si no hi haguessin hagut els francesos la festa hagués durat fins les tantes.

A les 4’30h (hora vella) toca el despertador, a tranques i barranques la gent s’anava llevant, fins hi tot els francesos. Com si no haguessin sopat prou, molts van fer un esmorzar que te cags, fins el punt que hi va haver-hi un amb símptomes d’empatx.
Teòricament l’hora calculada de la sortida tenia que ser les 5’00h, llevar-se, menjar una mica i marxar, realment varem sortir a les 5’30h per tant, a la formula s’ha de afegir una hora per llevar-se i esmorzar.

Les dues primeres hores del recorregut varen ser de nit, va ser la part de l’ascensió que es va fer més ràpid, tots en fila d’un i en silenci. Aquesta part del recorregut va ser molt maca, el temps de progressió de desnivell era de uns 400m/h.
A quars de nou arribarem sota el Puerto de la Madera, varem aprofitar per fer una bona paradeta i esmorzar, els que semblava que tenien símptomes d’empatx tornaven a tindre gana.
Continuem la marxa i el ritma baixa considerablement, l’alçada es fa notar però també les vistes i les fotos feien alentir molt més la marxa.
Als vols de les 12’30 s’arribava al primer Culfreda, no hi havia ni un núvol al cel, no feia vent i la temperatura era primaveral, era perfecte. Un cop fet el primer cim, varem estudiar la cresta per fer els altres i realment aquesta no tenia massa complicació, tots varem fer els tres cims sense tindre que utilitzar cordes, un dels components es va quedar als peus del primer per indisposició.

El promig del ritme d’ascensió fet era d’uns 200m/h. de desnivell, varem trigar unes 6h en fer els 1300m de desnivell per arribar al primer cim.
Hi havia discrepàncies de que la baixada es fes en la meitat de temps que la pujada, alguns deien que es feia en més de la meitat del temps. Si no recordo malament, varem començar a baixar al vols de les 13’00h (hora vella) i fent moltes parades, algunes força llargues es va arribar als cotxes a les 16’00h. es a dir, en la meitat del temps de pujada, excepte uns sonats que es van picar com canalla i varen baixar una part del recorregut corrents trigant mitja hora menys.

En conclusió, una molt bona sortida amb força varietat d’ingredients i molt bon temps.

CIRC DE PESSONS, Pic dels Pessons i Ribuls, Canal de Ribuls

Dissabte, 14/03/09

Hola Nois, aquí va la nostra crònica sobre la sortida al circ de Pessons.

Dissabte, 14/03/09. Ens llevem a les 5:00 h. per preparar-nos, esmorzar i sortir de casa cap a les 6:00 h.
Al final acabem sortint a les 5:45 h. Arribem a Andorra a prop de les 8:00 h. i al aparcament de Grau Roig, a les 8:30 h.

Comencem a caminar a les 9:15. pugem per el que creiem es el camí marcat al mapa, però aviat ens adonem que ens porta a una pista que ve del costat del Montmalús. Trenquem a la dreta per el rierol que porta l’aigua de l’estany Primer, cobert de neu i amb uns forats prou fondos com per fer por de caure-hi. Arribat al estany primer enfilem cap el Pic de Pessons, en direcció sud, per unes marques de moto neu, que ens ajuden a progressar ràpidament, ja que han pressionat la neu i no ens enfonsem, de totes maneres la neu està en molt bon estat.
Fa un dia magnífic i gens de fred. El sol llueix i tenim por de cremar-nos com ens va passar al Aneto. Per evitar-ho em porta crema de protecció tropocientos mil.

Ara semblem mòmies de color blanc.

Un cop arribem al canal que ens portarà a la Portella de Pessons, ja em vist uns esquiadors que anaven força al davant nostre, quasi els hem atrapat. Parem a canviar les raquetes per els grampons ja que la neu es mes dura i la pendent es forta. Piolet en ma i amb grampons pugem força ràpids.
En arribar a dal de la portella de Pessons (2779), girem al Oest per arribar-nos al Pic dels Pessons (2864) que assolim a les 12:20 h. Tot just ho hem fet en 3:00 h. EL ritme ha estat molt bo. Tornem a baixar recollim els estris que hem deixat a la Portella i encarem per pujar el Ribuls (2827).
Enfilem cap a la grimpada, segons les ressenyes que hem llegit es de un 2on o 3er. grau , fem la primera paret i ja te passos prou complicats. Foto de rigor amb unes vistes tan guapes com des de el Pic de Pessons però amb mes pati arreu. A l’hora de baixar la cosa ja es complica, els passos, en algun dels casos els qualifico de 4º grau. Arribem a un petit collet i enfilem el que ens sembla un gendarme que tenim que superar per arribar al següent coll. La nostra idea es la de carenar i fins arribar al ampli coll entre el Ribuls i el Montmalús.
Quan estem a dalt de aquesta segona grimpada, veiem que serà difícil superar el següent gendarme o Pic, perquè deu ni dò quines composicions verticals de roques amuntegades! I mirem la possibilitat de baixar cap el vesant sud, per la canal de la Portella de Ribuls i enllaçar amb el coll abans del Montmalús.

Quan arribem a la Portella, ens adonem que la pendent del canal es fortíssima, diria que del 50 ó 55 %, molt carregada de neu i amb una insolació des de primera hora del matí. La neu es tova i fa molt respecte baixar-la. Una crestes que hi ha a dalt ja ha deixat baixar alguna quantitat de neu que mes a baix ha provocat un petit allau.

I ara que coi fem? Miro de superar el gendarme però es molt vertical amb una placa molt llisa i fina per el nord i amb un accés mes complicat si cab, des de el sud amb l’inconvenient de que l’hauríem d’atacar des de sobre de la neu a la pendent del canal. Com que no portem material adient, cordes, asseguradors, etc., sembla que només ens queda el recurs de tornar enrere i frustrar les nostres intencions d’arribar-nos fins el tercer i últim cim del dia.

Al donar un cop d’ull a l’altre costat de la Portella, veiem l’altre canal que no te neu tova dons ja la ha fet baixar quasi tota, a la vista de la nostra situació, tot i que la entrada d’aquesta canal es per la roca en passos que ens semblen de 3er. grau, decidim baixar cap al circ per aquesta via.
El descens el fem quasi tot de cara a la canal donat el fort pendent de entre 50 ó 55 %, igual que al altre costat. Trobem neu molt dura, que fins i tot costa de foradar amb les punxes frontals dels grampons, però sortosament arribem a baix sense cap contratemps.

Retorn cap al vehicle i cap a casa tito.

Jo! Ja semblo el Fèlix escrivint cròniques, que llarga, no?

P.D.: Em rematat el cap de setmana fent unes quantes vies d’escalada esportiva a Banyadores.

Apa! Siau..

PRESENTACIÓ

08/03/09

Hola companys, soc en Xavi i aquest es el meu blog, en ell us explicaré les meves experiències a la muntanya.

Espero que siguin enriquidores per vosaltres tant com ho han estat per a mí.