LOBOGRIS I MIKA: PIC D'ALBA - BENASC

Dissabte que volíem fer la cresta dels 15 gendarmes ho varem haver de anul·lar per manca de temps. En lloc d’això varem pujar al PIC D’ALBA. El que es va resistir en la anterior intentona.

Realment es de “armas tomar” aquest pic. Les pendents son molt pronunciades. Tot i això varem fer una progressió força bona, de uns 320 m . per hora.

Deixàvem els cotxes al aparcament dels Baños de Benasque, i ales 8:30

h. començàvem a caminar. Varem fer una aturada per menjar quelcom al voltant dels 2.795 m . A les 11:30 h. i a les 13:20 aprox. fèiem cim.

Cap als 2.900 m . Comença la aresta que porta cap el cim, la “Crencha de la Tuca Bllanca”, com que es molt aèria i hi ha passos complicats, la Bego i en Fèlix van preferir pujar per el canal, van perdre el pas correcte i van haver de fer baixada fins al pas correcte una mica complicada. Sortosament tots varem arribar al cim sense cap inconvenient, tret del cansament propi de una ascensió d’aquest tipus.

Com podreu observar per les fotos, la neu hi es present i en quantitats considerables per la època en que estem. Gràcies que uns amics ens van dir que portéssim els grampons que previsorament ja dúiem als coxes. I que la neu acumulada era dura i amb perill de lliscar fàcilment sobre ella.

Be, sortida molt maca, amb una companyia excel·lent i em refereixo a tots els integrants, la Eli, l’Alba (LadiTT - que feia el seu Pic), la Bego (Bego), la Carme (Mika), en Félix (Narinan), en Marià (betriacum del Madteam) i jo mateix (Lobogris).

Diumenge sessió d’escalada a les Escales, sobre Sopeira, al peu de la mateixa presa i en un entorn envejable. Boltors volan sobre el cap, l’aigua rajant per la comporta, roca excel·lent i la nostra corda, curta per la via que varem intentar en esportiva. Quedar-se sense corda quan et despenjen, no fa gaire gràcia. Sortosament, encara tinc reflexes. Esgarrapades i l’ensurt.

Tornada a casa sense mes ensurts ni retencions.