29/05/10

Santa Cecília, Muntanya de Montserrat, Cavall Bernat, via Punsola Reniu.

Ja fa temps li donem voltes buscant el moment oportú per fer-la. La veritat ens feia una mica de respecte.

Orientació : Nord est

Temps d'escalada: 3-5 hores. (nosaltres hem tardat 5 hores).

Longitud de via: 230 m.

Llargs: 9 (hi ha 4 que son susceptibles de fer de una tirada, empalmant 2 llargs, son el 1er. + 2on. i el 3er. + 4t.)

En les ressenyes que hem trobat no es posen gaire d'acord en la graduació, com sempre es normal que segons la capacitat del escalador l'assenyali amb graduacions diferents.

1er. llarg (30 m.)

No hi ha equipació, però es puja seguint una fissura a la esquerra on es poden col·locar friends petits.

La meva experiència, que no es molta em fa decantar per graduar-ho com a III el primer tram i II la part final fins a la primera reunió. De fet nosaltres l'hem fet sense encordar ja que es un tram molt facilet, sense grans perills. Això si, prohibit relliscar i caure.

2on. Llarg (30 m.)

12 parabolts.

La cosa es posa bonica, es un llarg tombat sense complicacions que et permet progressar molt ràpidament. Es un 4b, amb bones presses. Atenció a les lleixes que us aneu trobant hi moltes de mol insegures.

3er. llarg (30 m.)

8 parabolts.

Accepto la graduació de 4c, ja que em sembla correcta, hi ha qui hi posa 4+, be també es correcta, poca diferencia hi ha. Llarg que et permet gaudir de la escalada en tot el seu esplendor. La distància del terra comença a ser considerable tot i que la pendent de caiguda tombada no dona sensació de risc.

4t. Llarg (30 m.)

9 parabolts.

Es un 5a amb un sostret que el converteix en un 5b en aquest pas tot i que es complicat ja que ens ajuda un petit díedre a la nostra esquerra, bones presses.

Aquí la escalada es posa interessant i he trobat un llarg molt bonic. La verticalitat ja es important i el pati ja fa respecte.

5e. Llarg (20 m.)

8 parabolts.

Es tracta de un 5c força polit. Rellisca una mica i notes com els peus no estan segurs sobre els recolzaments. La alçària cada cop es mes important i la verticalitat ja es absoluta. Tot i això es per gaudir-lo.

6e. Llarg (30 m.)

21 parabolts.

Comença com a 5c que passa ràpidament a 6a per tornar a incrementar el grau fins al 6b+ en un extraplom de uns 10 ó 15 metres. Jo l'he fet fins al inici del extraplom en lliure i a partir d'aquí en Ae.

Llarg esgotador ja que l'artifo, si no tens gaire pràctica esgota. La fifi que he usat, o la tinc mal configurada o es un porqueria d'eina. La que vaig usar en les meves pràctiques de iniciació a la artificial era infinitament mes pràctica. Es el primer cop que els companys de la botiga de Vértic em recomanen un material que no fa be la seva funció. M'ha donat molt problemes per tornar-la a la seva posició inicial cada cop que recuperava alçada.

7e llarg (18 m.)

13 parabolts.

Comença com a 5b i ràpidament es converteix en 6c. Que puc dir l'he intentat fer en A0 i no he pogut, tret del primer tram en lliure, el segon en A0, l'últim l'he acabat en Ae. M'ha semblat polit aquest llarg. La veritat es que ja estava cansat.

8e llarg (25 metres)

5 parabolts i una reunió.

3 dels parabolts estan col·locats al inici del llarg, flanqueig cap a la dreta amb una sortida de 6a força complicada, s'ha d'allargar la ma dreta per arribar a la presa i un cop assegurat encara estàs en precari, de tota manera no es excessivament difícil. S'ha de tenir confiança en que cap a la dreta hi ha bones preses, estireu-vos.

La reunió ens la saltem i anem directament fins a la moreneta del cim del Cavall Bernat.

Una passada de via, tot i que he arribat realment cansat, aquesta tarda em farà mal tot el cos.

22-23-24/05/10 VALLE DE ORDESA Y MONTE PERDIDO

22-23-24 de Maig de 2010-05-25

VALLE DE ORDESA Y MONTE PERDIDO

Dissabte, 22/05/10.

La nostra primera idea de pujar per la carretera de Nerín fins al mirador, sota el Pueyo Mondicieto, es va truncar ja que la pista es tancada per neu i l’autobús no funciona fins l’estiu.

Al sortir dissabte el plantejament va variar al tenir mes temps sobrant i varem decidir fer la ferrada de Sorrosal, del tot recomanable no per la seva dificultat sinó si per la seva bellesa. Transcorre a la vora (mol a la vora) de la cascada i riu del mateix nom, que cau al oest de Broto, molt a prop del poble. L’aparcament es al mateix poble.

Es un recorregut curt que no dura gaire mes de 1 hora que comença a 5 minuts del poble, creua el riu Sorrosal per un pont de ferro en el que ja et cau a sobre el plugim propi de les grans cascades. Heu de pensar que el desglaç imminent està donant moltíssima aigua als rius de la zona. EL cabal es molt gran.

Cap a les 11;38 comencem a caminar cap a Góriz passant per la Cola de Cavallo. En dos hores i mitja justes ens plantem a la nomenada cascada, ens refresquem una mica i ens refresquem els peus a l’aigua gèlida del riu.

A les 16:00 h. ja estem a Góriz. La pujada carregats ens ha passat factura, sobre tot a mi ja que a les noies sembla que no les pot cansar res de res.

Descansem, fem estiraments, preparem les coses per el dia de demà , a sopar i al llit.

So voleu veure totes les fotos:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/FerrataSorrosalBroto#

Diumenge 23/05/10.

Sortim aviat per trobar la neu el mes sòlida possible. A les 7:15 h. ja estem caminant. La pujada

es directa cap el cim del Punta de las Escaleras, es fa per canals i contraforts que s’han de superar, alguns d’ells amb passos de (III) ó (IV-) amb neu i gel.

En 3 hores fem el nostre primer 3000, el Punta de las Escaleras (3027 m.), al qual si arriba desprès de superar un últim contrafort, per una aresta super aèria per la seva esquerra, amb un tall de uns 100 ó 200 metres de caiguda vertical. Es molt bonica, el Soum de Ramond o Pico Añisclo ens vigila des de el front.

Foto de rigor, baixem fins a 2980 m. Al coll del mateix nom i encarem la ascensió cap al Monte Perdido.

Amb 4 hores de pujada continuada i mantinguda ens plantem al cim del Monte Perdido (3355 m.). Realment hem pujat molt ràpid, ens dona un promig de 300 m. per hora, ja que portem uns 1200 m. de desnivell acumulat.

Parem a descansar, a gaudir de les meravelloses vistes i a contemplar un pardalet que ens mira com si fos obligació donar-li de menjar. Li donem pera i el desagraït diu que no li agradi, que ens la mengem nosaltres.

Baixem per la Esdupidera amb una neu que encara es manté en bon estat, els últims metres de la pujada ja començava a estar humida i tova. Arribem sota el cilindro, parem a reposar i menjar alguna altre cosa, però com que tenim la pala que dona accés al cilindro davant nostre, ens fa marxar la gana. Quina pendent, nano. Ens espera un pala de uns 150 ó 200 metres de desnivell amb una llargària de uns 300 ó 400 metres, aproximadament te un 50% de desnivell. No es complexa a no ser per l’estat de la neu que amb tota la insolació rebuda i la gran càrrega, ja comença a estar massa tova. Son les 14:00 h. quan la iniciem. Desprès de molts esforços, per part meva, es clar, ja que aquestes dues màquines que porto per companyes em deixen

enrederit amb suma facilitat, arribem al coll on s’ha de superar un petit diedre de uns 25 ó 30 m. per poder arribar a la aresta ample i a les pales següents que ens portaran al cim. El guarda del refugi, en Luís, ens va comentar que ell puja amb el seu gos i que no ens fa falta la corda per tant l’hem deixat a baix. Grimpem fàcilment i anem directes a fer cim. Fot de rigor i anem per feina per no fer esperar a uns companys que ens hem creuat i ens han oferit la seva corda per rapelar.

Un cop a baix, anem per fer el nostre quart 3000. el Pitón sudoeste del Cilindro (3194 m.).

Baixem la pala fins al Lago Helado on hem deixat les motxilles. Ens adonem que mentre estàvem fent el cim un petit allau ha creuat i fet desaparèixer les nostres traces anteriors. Baixem sense complicacions.

I amb les poques forces que encara ens quedaven tronem al refugi. El culen-bajen (conegut tècnicament com descens en escombra) va de conya, sobre tot si recordes portar pantalons de recanvi. A les 17:30 h. arribàvem al refugi. Tot just 9 hores de pujada i poca baixada.

Si voleu veure l'àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/OrdesaGoriz#

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/Perdido#

Dilluns 24/05/10.

Agafem els trastos i desprès de rumiar-ho molt i de preguntar i informar-nos amb el Luís, guarda del refugi, decidim retornar per la Cola de Cavallo.

Com que ens quedarà temps lliure decidim anar a fer un altre ferrada (la del Santo Cristo) a prop de Barbastro, mes concretament, al poble de Olvena, La ferrada comença en creuar el riu Ésera, per el Puente de la Sierra, passat el segon o tercer pont venint des de Barbastro, direcció cap a Benabarre.

El riu te un gran caval i el color de les seves aigües convida a banyar-s’hi. La calor es important, 28 graus centígrads.

La ferrada es sencilla, sense complicacions i unamica seca però les vistes del congost en la seva besant sud i les del Pirineu amb el massís del Perdut al fons,la fan ser interessant. Baixada ràpida i cap a casa tito.

Si voleu veure l'àlbum fotogràfic de la ferrada:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/FerrataSantoCristoOlvena#

Dissabte, 08/05/10

L’OCELL.

Salvem el Ballester, o això es el que pensem ara. Fa unes quantes hores enrere, pensàvem que teníem fantasmes al balcó. Uns sorolls ens despertaven al matí de dissabte, ja els havíem escoltat la nit anterior mentre sopàvem entre bons amics.

Al obrir la porta ens trobem amb aquesta preciositat enganxada a la paret com si volgués trepar-la.

Amb la nostra ignorància cinegètica, busquem immediatament a internet, quin tipus d’ocell es, a fi de saber-ne quelcom al respecte i poder actuar en conseqüència.

En primer lloc ens sembla que es tracta de un falciot, ocell que pot mesurar fins 40 cm. D’envergadura i que passa la seva vida al aire, només para de volar quan ha de covar els ous dins el niu.

Com que no enlaira el vol, ens fa la impressió de que o be a rebut un cop fort o que te un ala trencada o qui sap, potser està malalt. Jo penso en silenci que potser, si com diuen al wikipedia, te les ales tant llargues que superen la seva alçada del terra i això li impedeix bategar-les des de el pla, potser es que no es pot enlairar, però aleshores passa, l’animaló puja per el meu braç i tot seguit surt volant però ho fa en direcció a la paret i allà torna a quedar-s’hi agafat.

Definitivament pensem que te mal a una de les ales.Truquem a 012 i ens informen dels telèfons on tenim que trucar, Centre de recuperació Torreferrussa, a Santa Perpètua de la Mogoda i desprès de parlar amb ells i per telèfon explicar que potser si que sigui un falciot, ens hi anem cap allà.

Tan aviat, la xicota que ens atén, veu l’ocel, exclama, aiii! Si es un ballester!

El Ballester es molt semblant al falciot, tot i que fa una mica mes de longitud entre els extrem de les ales, pot arribar als 60 cm. Ens expliquen que tots dos s’alimenten en ple vol igual que les orenetes, que son ocells que passen la vida al cel, s’aparellen en ple vol i son migratoris. També comenten que en aquests moments de tanta pluja, com que els insectes estan al terra ho estan passant malament i hi ha molta mortalitat per falta d’aliment.

Per el que ens explica la noia de Torreferrussa, l’ocell sembla estar en bon estat i no li veu que tingui res trencat, segurament si l’haguéssim posat al ampit del balcó i l’haguéssim alliberat, s’hauria enlairat cap al cel, però es clar, sense saber-ho qui es el maco que s’atreveix a fer-ho. Hi si realment te mal a l’ala i cau en picat? Des de un onzè pis la clatallada pot ser descomunal per molt ocell que siguis.

ESCALADA O EXCURSIONISME?.

Desprès d’això varem anar cap al Figaró amb la intenció de fer uns llarg en les parets de roca de aquesta zona, que no coneixem encara. Altre sorpresa, primer el temps en fa cancel·lar la Estasen al Aneto, ara les llargues cues de les carreres de Montmeló ens fan cancel·lar, millor dit ens impedeixen arribar al Figaró.

Canviem de destí, improvisant una mica i acabem a Coll Formic, per fer en una hora i mitja, justa i clavada, la pujada i baixada al Matagalls.