LOBOGRIS I MIKA

TAUTAVEL 17_18/07/10

2010-07-27T18:25:00.005+02:00

17-18/07/10

Escalada a Tautavel (Francès) i Taltaull (Català).

Zona: Les Gorges de Gouleyrous.
Sector initiation
Vies:
3-Gordi 5c
4-Gorda 5c+
5-Buenavista 5c
6-La Tranquility 6a
13-Bambi 5b
14-Summertime 6b+
15-Super Mini 6c
22-Le Thym 4c
24-Et Moi 5a

Sector Destin Farceur
Vies:
4-Cri de Panique 6b
6-Turlututu 5c+

Lloc espectacular per la seva bellesa i aclaparador per la gentada, crits i sorolls amb els que et veus obligat a escalar. Imagino que a l'hivern serà diferent, però tambè mes fret.
Les vies estan molt sobades, per tant rellisquen força incrementant una mica el grau de dificultat. Tot i que em van dir que la gradació francesa la posen mes baixa del que realment es, he trobat que es igual que les nostres.
Lloc per tornar-hi.

100726 Montserrat - Sector Pell Roja - Placa del Indi.

2010-07-27T14:04:00.003+02:00

26/07/10

Collbató, Montserrat, Sector Pell Roja, Placa del Indi.

Vies:
1-El cigronet IV
2-Borinot Ensopit 6c
3-El Clan 6b+
4-Pytecus 6a+
7-Pipa de la Pau V
8 - Mohicans Rebels IV+

Tarda-nit de escalada esportiva a Collbató.

Petit Dru - Vingrau - França - 19/06/2010

2010-07-22T13:27:00.008+02:00

Sortint per la Jonquera, a la sortida d'autopista Perpignan nord, direcció Rivesaltes, a uns 4-5 km un desviament a la dreta, en direcció Vingrau 12-13 km, entrant a la vall, hi ha un aparcament a la nostra esquerra per a la zona més a prop al cotxe, i més esportiva. Una mica més endavant, a la dreta un aparcament petit que per un marcat camí ens porta fins a la zona de vies més llargues, hi ha un refugi lliure petitet sense aigua al abast.

Nosaltres varem anar a pujar la via nortmal al petit Dru (aprox. 470 m.), que és la més clàssica de la zona. 05:00 tirades, 110m, parabolts.
L1: 5a, L2: 5a, L3: 5b, L4: 5a, L5: 5b/5c.

L1: 5a - La via s'agafa des de la part més baixa del tall mateix, xic a la dreta, abans d’arribar a uns arbres petits. Comença amb una placa molt d'adherència, inclinada. Hi ha parabolts i algun pitó, les assegurances allunyen una mica.

L2: 5a - Puja verticalment des de la reunió del L1, desviantse desprès una mica a la esquerra per retornar a dreta altre cop. Algún pas finet i amb perill de relliscar. Llarg facilot.

L3: 5b - El segon llarg comença per un mur que va a buscar una xemeneia que té el seu riure ... està molt polit i és una escalada molt bonica i aèria.

L4: 5a - Seguim pel fil de la muntanya a buscar una placa més vertical que ja no deixarem fins al cim.

L5: 5b/5c - L'últim llarg, curt, però el més difícil, té una placa amb una esquerda vertical a l'esquerra, molt bonic i atlètic.

Es una escalada relativament fàcil, (no passarem de V+) mesura espanyola, però, la via és molt mantinguda de grau (V). els passos chunguillos de V+, són rars, una xemeneia molt polida en lleuger desplom, una placa vertical amb una fissura lateral molt bona a la mà esquerra ... les assegurances són parabolts i pitons, en les reunions químics. No està de més portar algun friend o tascó per donar-nos confiança, però després sempre acabareu veient el Pitó o el parabolt que ens faltava jejeje.

Entre 1.30 i 2.00 hores, depenent del que vulgueu córrer.

La baixada a peu, molt evident a la esquerra, passem al costat d'un pont de pedra espectacular, i es baixa directament a peu de via a 10 / 15 minuts, per un camí equipat.

La zona és molt gran, i està ple de vies d'escalada de tot tipus, molt esportives, grans desploms, plaques calcaris .. recordeu que la graduació està feta a França (no hi ha rebaixes).

molt recomanable una visita molt a prop i molt bones condicions per escalar, a l'estiu pot ser un xic tòrrid, però fantàstic per escalar la resta de l'any.

Ascensió al Aneto per el corredor Estasen

2010-06-06T10:11:00.008+02:00

Ascensió al Aneto per el corredor Estasen + Petit Black

Agulla Daviu i Pic de Coronas.

A causa de la previsió de mal temps, la Nostra idea inicial s’ha vist canviada, per tant en lloc de fer l’ascensió en diumenge, la hem avançada a dissabte.

Divendres 4/06/10

Sortim de Barcelona cap a Bensaque, com que arribem aviat fem un tomb per la botiga de Barrabés a aquesta localitat. Desprès enfilem la pista que sortint des de el Plan de Senarta, ens portarà en uns llargs 9 Km. Fins al refugi lliure de Coronas.

Hi ha molts vehicles, el que ens fa pensar que no trobarem lloc a dins i tindrem que plantar tenda, de fet ja n’hi ha dos de plantades. Sortosament la majoria de vehicles son de personal que ha pujat cap als Ibons de Coronas.

Dissabte 05/06/10

Ens llevem a les 4:15 h. Per tal de trobar la neu el mes consistent possible. No mengem, ja ho farem mes amunt (qui pot tenir gana tant de matinada?).

4:45 h; Sortim i a les 5:44 ja som al Ibonet de Coronas, de nit es camina ràpid i no et dones compte del trajecte que has fet. Tot just hem trigat 1 hora.

Sense parar seguim pujant (aquí no hi ha descans, tot es pujada mantinguda) cap el Ibons superiors de Coronas, ja veiem el Aragüells a la nostra esquerra, sembla molt assequible, l’haurem de deixar per una altre ocasió, ara el nostre objectiu es l’Estasen.

La llum del sol ja il·lumina el nostre camí per tant guardem els frontals. Tot i que no fa gens de fred, el folre polar no ens sobra encara.

6:30 h; Crec que eren les 6:30 quan passàvem cap a la esquerra del Ibon del Medio. Hem vist una traça que en lloc de seguir el camí marcat per el track de GPS que portem i per el planell, se’n va cap a la esquerra vorejant el llac per unir-se amb el camí mes amunt. El provem. Es una mica mes curt i t’estalvies la pala de pala de pujada des de el Ibon del Medio, que, deu ni dó! la pendent que te.

8:30 h; En un, tres i no res! Ens plantem al peu del corredor Estasen, el camí ens ha semblat molt curt. Comencem la ascensió sense pensar-nos-ho massa, tot just recollir els bastons i agafar els dos piolets. La pendent inicial fins al Petit Black es de entre 45 i 55 graus, va variant. Al peu del corredor es poden veure els

allaus caiguts recentment que han arrossegat pedres i brutícia.

El couloir Petit Black, te un pendent de entre 60 i 65 graus. Tot i que hi ha personal que els fa encordats, nosaltres optem per fer-ho en lliure. Tots dos es poden fer sense encordament ja que la neu es consistent. Això si, dos piolets, tot i que no siguin tècnics, son necessaris.

9:30 h; Fem el cim de l’Agulla Daviu (3350 m.) i ja veiem al darrera nostre el cim del Aneto.

10:00 h; Fem cim al Aneto, foto de rigor i com que ja veiem la aglomeració que s’està format a la entrada del Pas de Mahoma, el creuem i ràpidament baixem fins al Coll de Coronas per parar a menjar. No hem fet cap foto de la quantitat de personal que pujava però la processó per la glacera del Aneto es veu com una filera contínua de formigues.

Reposem, mengem una mica, mentre el que no pot faltar mai, el caganer, ho fa a pocs metres, dins el pas de sortida del Coll de Coronas. Sortosament no bufa vent i no ens arriben olors.

Un cop reposats anem per fer el Coronas i si les forces ens acompanyen el Pico del Medio. La pala inicial de pujada cap al Coronas, es molt mes pendent que el corredor Estasen, crec que en el seu tram final deu tenir 65 ó potser fins 70 graus. La neu es molt insolada i tova, amb el que els peus et rellisquen avall i costa pujar. Ens passen una parella que sembla que s’hagin pres un Red-Bull, per no dir altre cosa. Ens sembla que ens anirà be dons ens obra una traça bona però la realitat es que fa passes de gegant i costa remuntar els graons que ha marcat. Com que la noia que el segueix, evidentment no pot fer passes tant grans, va desmuntant tota la traça.

11:30 h; Fem cim al Pico Coronas. Les meves forces han desaparegut. Be! podria arribar al Pico del Medio, però només de pensar en el que ens espera per arribar al refugi...

Quan li proposo a la Carme la tornada prematura no posa impediments la qual cosa em fa saber que també esta cansada (entre nosaltres, es que sembla vagi amb piles Duracell, no s’acaba mai).

Tornem per les nostres passes i encarem la baixada, per la desgrimpada inicial de II grau, que dona accés al coll de Coronas.

Tot just a les 14:50 h. arribem al refugi de Coronas o Pescadores, com també es coneix.

Relax i retorn a BCN.

2010-05-30T22:07:00.002+02:00

29/05/10

Santa Cecília, Muntanya de Montserrat, Cavall Bernat, via Punsola Reniu.

Ja fa temps li donem voltes buscant el moment oportú per fer-la. La veritat ens feia una mica de respecte.

Orientació : Nord est

Temps d'escalada: 3-5 hores. (nosaltres hem tardat 5 hores).

Longitud de via: 230 m.

Llargs: 9 (hi ha 4 que son susceptibles de fer de una tirada, empalmant 2 llargs, son el 1er. + 2on. i el 3er. + 4t.)

En les ressenyes que hem trobat no es posen gaire d'acord en la graduació, com sempre es normal que segons la capacitat del escalador l'assenyali amb graduacions diferents.

1er. llarg (30 m.)

No hi ha equipació, però es puja seguint una fissura a la esquerra on es poden col·locar friends petits.

La meva experiència, que no es molta em fa decantar per graduar-ho com a III el primer tram i II la part final fins a la primera reunió. De fet nosaltres l'hem fet sense encordar ja que es un tram molt facilet, sense grans perills. Això si, prohibit relliscar i caure.

2on. Llarg (30 m.)

12 parabolts.

La cosa es posa bonica, es un llarg tombat sense complicacions que et permet progressar molt ràpidament. Es un 4b, amb bones presses. Atenció a les lleixes que us aneu trobant hi moltes de mol insegures.

3er. llarg (30 m.)

8 parabolts.

Accepto la graduació de 4c, ja que em sembla correcta, hi ha qui hi posa 4+, be també es correcta, poca diferencia hi ha. Llarg que et permet gaudir de la escalada en tot el seu esplendor. La distància del terra comença a ser considerable tot i que la pendent de caiguda tombada no dona sensació de risc.

4t. Llarg (30 m.)

9 parabolts.

Es un 5a amb un sostret que el converteix en un 5b en aquest pas tot i que es complicat ja que ens ajuda un petit díedre a la nostra esquerra, bones presses.

Aquí la escalada es posa interessant i he trobat un llarg molt bonic. La verticalitat ja es important i el pati ja fa respecte.

5e. Llarg (20 m.)

8 parabolts.

Es tracta de un 5c força polit. Rellisca una mica i notes com els peus no estan segurs sobre els recolzaments. La alçària cada cop es mes important i la verticalitat ja es absoluta. Tot i això es per gaudir-lo.

6e. Llarg (30 m.)

21 parabolts.

Comença com a 5c que passa ràpidament a 6a per tornar a incrementar el grau fins al 6b+ en un extraplom de uns 10 ó 15 metres. Jo l'he fet fins al inici del extraplom en lliure i a partir d'aquí en Ae.

Llarg esgotador ja que l'artifo, si no tens gaire pràctica esgota. La fifi que he usat, o la tinc mal configurada o es un porqueria d'eina. La que vaig usar en les meves pràctiques de iniciació a la artificial era infinitament mes pràctica. Es el primer cop que els companys de la botiga de Vértic em recomanen un material que no fa be la seva funció. M'ha donat molt problemes per tornar-la a la seva posició inicial cada cop que recuperava alçada.

7e llarg (18 m.)

13 parabolts.

Comença com a 5b i ràpidament es converteix en 6c. Que puc dir l'he intentat fer en A0 i no he pogut, tret del primer tram en lliure, el segon en A0, l'últim l'he acabat en Ae. M'ha semblat polit aquest llarg. La veritat es que ja estava cansat.

8e llarg (25 metres)

5 parabolts i una reunió.

3 dels parabolts estan col·locats al inici del llarg, flanqueig cap a la dreta amb una sortida de 6a força complicada, s'ha d'allargar la ma dreta per arribar a la presa i un cop assegurat encara estàs en precari, de tota manera no es excessivament difícil. S'ha de tenir confiança en que cap a la dreta hi ha bones preses, estireu-vos.

La reunió ens la saltem i anem directament fins a la moreneta del cim del Cavall Bernat.

Una passada de via, tot i que he arribat realment cansat, aquesta tarda em farà mal tot el cos.

22-23-24/05/10 VALLE DE ORDESA Y MONTE PERDIDO

2010-05-25T12:26:00.022+02:00

22-23-24 de Maig de 2010-05-25

VALLE DE ORDESA Y MONTE PERDIDO

Dissabte, 22/05/10.

La nostra primera idea de pujar per la carretera de Nerín fins al mirador, sota el Pueyo Mondicieto, es va truncar ja que la pista es tancada per neu i l’autobús no funciona fins l’estiu.

Al sortir dissabte el plantejament va variar al tenir mes temps sobrant i varem decidir fer la ferrada de Sorrosal, del tot recomanable no per la seva dificultat sinó si per la seva bellesa. Transcorre a la vora (mol a la vora) de la cascada i riu del mateix nom, que cau al oest de Broto, molt a prop del poble. L’aparcament es al mateix poble.

Es un recorregut curt que no dura gaire mes de 1 hora que comença a 5 minuts del poble, creua el riu Sorrosal per un pont de ferro en el que ja et cau a sobre el plugim propi de les grans cascades. Heu de pensar que el desglaç imminent està donant moltíssima aigua als rius de la zona. EL cabal es molt gran.

Cap a les 11;38 comencem a caminar cap a Góriz passant per la Cola de Cavallo. En dos hores i mitja justes ens plantem a la nomenada cascada, ens refresquem una mica i ens refresquem els peus a l’aigua gèlida del riu.

A les 16:00 h. ja estem a Góriz. La pujada carregats ens ha passat factura, sobre tot a mi ja que a les noies sembla que no les pot cansar res de res.

Descansem, fem estiraments, preparem les coses per el dia de demà , a sopar i al llit.

So voleu veure totes les fotos:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/FerrataSorrosalBroto#

Diumenge 23/05/10.

Sortim aviat per trobar la neu el mes sòlida possible. A les 7:15 h. ja estem caminant. La pujada

es directa cap el cim del Punta de las Escaleras, es fa per canals i contraforts que s’han de superar, alguns d’ells amb passos de (III) ó (IV-) amb neu i gel.

En 3 hores fem el nostre primer 3000, el Punta de las Escaleras (3027 m.), al qual si arriba desprès de superar un últim contrafort, per una aresta super aèria per la seva esquerra, amb un tall de uns 100 ó 200 metres de caiguda vertical. Es molt bonica, el Soum de Ramond o Pico Añisclo ens vigila des de el front.

Foto de rigor, baixem fins a 2980 m. Al coll del mateix nom i encarem la ascensió cap al Monte Perdido.

Amb 4 hores de pujada continuada i mantinguda ens plantem al cim del Monte Perdido (3355 m.). Realment hem pujat molt ràpid, ens dona un promig de 300 m. per hora, ja que portem uns 1200 m. de desnivell acumulat.

Parem a descansar, a gaudir de les meravelloses vistes i a contemplar un pardalet que ens mira com si fos obligació donar-li de menjar. Li donem pera i el desagraït diu que no li agradi, que ens la mengem nosaltres.

Baixem per la Esdupidera amb una neu que encara es manté en bon estat, els últims metres de la pujada ja començava a estar humida i tova. Arribem sota el cilindro, parem a reposar i menjar alguna altre cosa, però com que tenim la pala que dona accés al cilindro davant nostre, ens fa marxar la gana. Quina pendent, nano. Ens espera un pala de uns 150 ó 200 metres de desnivell amb una llargària de uns 300 ó 400 metres, aproximadament te un 50% de desnivell. No es complexa a no ser per l’estat de la neu que amb tota la insolació rebuda i la gran càrrega, ja comença a estar massa tova. Son les 14:00 h. quan la iniciem. Desprès de molts esforços, per part meva, es clar, ja que aquestes dues màquines que porto per companyes em deixen

enrederit amb suma facilitat, arribem al coll on s’ha de superar un petit diedre de uns 25 ó 30 m. per poder arribar a la aresta ample i a les pales següents que ens portaran al cim. El guarda del refugi, en Luís, ens va comentar que ell puja amb el seu gos i que no ens fa falta la corda per tant l’hem deixat a baix. Grimpem fàcilment i anem directes a fer cim. Fot de rigor i anem per feina per no fer esperar a uns companys que ens hem creuat i ens han oferit la seva corda per rapelar.

Un cop a baix, anem per fer el nostre quart 3000. el Pitón sudoeste del Cilindro (3194 m.).

Baixem la pala fins al Lago Helado on hem deixat les motxilles. Ens adonem que mentre estàvem fent el cim un petit allau ha creuat i fet desaparèixer les nostres traces anteriors. Baixem sense complicacions.

I amb les poques forces que encara ens quedaven tronem al refugi. El culen-bajen (conegut tècnicament com descens en escombra) va de conya, sobre tot si recordes portar pantalons de recanvi. A les 17:30 h. arribàvem al refugi. Tot just 9 hores de pujada i poca baixada.

Si voleu veure l'àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/OrdesaGoriz#

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/Perdido#

Dilluns 24/05/10.

Agafem els trastos i desprès de rumiar-ho molt i de preguntar i informar-nos amb el Luís, guarda del refugi, decidim retornar per la Cola de Cavallo.

Com que ens quedarà temps lliure decidim anar a fer un altre ferrada (la del Santo Cristo) a prop de Barbastro, mes concretament, al poble de Olvena, La ferrada comença en creuar el riu Ésera, per el Puente de la Sierra, passat el segon o tercer pont venint des de Barbastro, direcció cap a Benabarre.

El riu te un gran caval i el color de les seves aigües convida a banyar-s’hi. La calor es important, 28 graus centígrads.

La ferrada es sencilla, sense complicacions i unamica seca però les vistes del congost en la seva besant sud i les del Pirineu amb el massís del Perdut al fons,la fan ser interessant. Baixada ràpida i cap a casa tito.

Si voleu veure l'àlbum fotogràfic de la ferrada:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/FerrataSantoCristoOlvena#

2010-05-09T16:57:00.007+02:00

Dissabte, 08/05/10

L’OCELL.

Salvem el Ballester, o això es el que pensem ara. Fa unes quantes hores enrere, pensàvem que teníem fantasmes al balcó. Uns sorolls ens despertaven al matí de dissabte, ja els havíem escoltat la nit anterior mentre sopàvem entre bons amics.

Al obrir la porta ens trobem amb aquesta preciositat enganxada a la paret com si volgués trepar-la.

Amb la nostra ignorància cinegètica, busquem immediatament a internet, quin tipus d’ocell es, a fi de saber-ne quelcom al respecte i poder actuar en conseqüència.

En primer lloc ens sembla que es tracta de un falciot, ocell que pot mesurar fins 40 cm. D’envergadura i que passa la seva vida al aire, només para de volar quan ha de covar els ous dins el niu.

Com que no enlaira el vol, ens fa la impressió de que o be a rebut un cop fort o que te un ala trencada o qui sap, potser està malalt. Jo penso en silenci que potser, si com diuen al wikipedia, te les ales tant llargues que superen la seva alçada del terra i això li impedeix bategar-les des de el pla, potser es que no es pot enlairar, però aleshores passa, l’animaló puja per el meu braç i tot seguit surt volant però ho fa en direcció a la paret i allà torna a quedar-s’hi agafat.

Definitivament pensem que te mal a una de les ales.Truquem a 012 i ens informen dels telèfons on tenim que trucar, Centre de recuperació Torreferrussa, a Santa Perpètua de la Mogoda i desprès de parlar amb ells i per telèfon explicar que potser si que sigui un falciot, ens hi anem cap allà.

Tan aviat, la xicota que ens atén, veu l’ocel, exclama, aiii! Si es un ballester!

El Ballester es molt semblant al falciot, tot i que fa una mica mes de longitud entre els extrem de les ales, pot arribar als 60 cm. Ens expliquen que tots dos s’alimenten en ple vol igual que les orenetes, que son ocells que passen la vida al cel, s’aparellen en ple vol i son migratoris. També comenten que en aquests moments de tanta pluja, com que els insectes estan al terra ho estan passant malament i hi ha molta mortalitat per falta d’aliment.

Per el que ens explica la noia de Torreferrussa, l’ocell sembla estar en bon estat i no li veu que tingui res trencat, segurament si l’haguéssim posat al ampit del balcó i l’haguéssim alliberat, s’hauria enlairat cap al cel, però es clar, sense saber-ho qui es el maco que s’atreveix a fer-ho. Hi si realment te mal a l’ala i cau en picat? Des de un onzè pis la clatallada pot ser descomunal per molt ocell que siguis.

ESCALADA O EXCURSIONISME?.

Desprès d’això varem anar cap al Figaró amb la intenció de fer uns llarg en les parets de roca de aquesta zona, que no coneixem encara. Altre sorpresa, primer el temps en fa cancel·lar la Estasen al Aneto, ara les llargues cues de les carreres de Montmeló ens fan cancel·lar, millor dit ens impedeixen arribar al Figaró.

Canviem de destí, improvisant una mica i acabem a Coll Formic, per fer en una hora i mitja, justa i clavada, la pujada i baixada al Matagalls.

COL DE LADRONES - CANFRANC - 25/04/10

2010-04-26T15:47:00.004+02:00

Escalada - COL DE LADRONES - CANFRANC - 25/04/10

Aquest diumenge ens hem proposat escalar una mica i aprofitant que estàvem a la zona de Candanchú, hem anat cap a la paret de Col de Ladrones, prop de Canfranc.

Les vies van des de el IV fins al 7ª, incloent-hi unes de artificial.

Hem fet amb èxit:

Fisura del Techo, V+

Rudolf, IV+

Apocalipsys, 6a

Bananas, V+/6a

Flin, V+

Pepón Valenzuela IV+

Totes elles tenen molts passos amb adherència i les presses son entre bústies i regletes petites o rugositats en els de nivell mes alt. A excepció de la Fissura del techo, que es vertical, la resta son de placa una mica tombada.

Roca calcàrea, una mica bruta de pols i molt fregada en les vies de IV.

El lloc es ideal per anar amb nens.

A peu de via es troba un cartell amb la informació i graus de les vies.

Pico Aspe - Via NE

2010-04-26T08:58:00.007+02:00

24/04/10. Ascensió al Pic Aspe per la cara NE.

Amb el sol des puntant la seva claror en l'horitzó proper dels cims, comencem a caminar a les 6:08 h. sortint des de l'aparcament de l'estació de Candanchú, seguim una de les pistes d'esquí, que ens porta cap al "Collado o Paso de Pastor".

Seguim per la plana anomenada "Llano de Tortiellas" fins als "neveros" del mateix nom.

Aquí ja encarem la pendent cap a la ruta normal del Aspe però un cop superada

la primera pala, parem per posar-nos el material necessari per si tenim que fer asseguraments, es a dir, arnès, mosquetons i bagues.

La neu tot i ser dura en la seva capa superior, es trenca sota el nostre pes, però no acabem de enfonsar-nos massa,tot just uns 10 cm.

La pendent serà de entre els 45 i els 50 graus d'inclinació.

Comencem l'ascensió. En Jose (Basc) porta la iniciativa i tira el primer obrint traça, fins aleshores ens hem tornat entre l'Eneko i jo, ja que en Jose porta esquís i va per traçades diferents.

Dic que en Jose obre traça fins que dos col·legues seus del País Basc ens passen i aleshores ho fan ells.

El ritme de pujada es sostingut i el ritme a que pugen ells també. Es fa difícil de seguir-los tot i que tots tres van carregats amb esquís.

A les 10:00 arribem al coll que separa els tres cims de la aresta del Aspe i el Pic de Aspe i a les 10:08 ja fem cim.

La pujada ha estat forta i sostinguda i el ritme frenètic, però la satisfacció ho supera tot.

COMALESBIENES Y PUNTA ALTA - 10/04/10

2010-04-12T18:23:00.006+02:00

COMALESBIENES Y PUNTA ALTA
Dissabte 10/04/10

Ens despertem a les 6:00 h. Hi ha un que te problemes amb el despertador del seu telèfon mòbil, últimament no es capaç de posar-lo en marxa i que faci la seva feina i l’altre que si el va programar correctament, fa el ronso i ens desperta una hora mes tard del acordat.

Hem fet nit al aparcament que dona entrada al camí que ens ha de portar a la presa de Cavallers, la cadena està posada i no ens hem atrevit a treure-la per passar, per por a una multa dels forestals.
Esmorzem i desmuntem la tenda amb tot l’aparellament i ens posem en camí a les 7:05 h. La ruta es dura per si mateixa, però les nevades i la acumulació de neu a
la pista ens han regalat dues hores mes de camí. Tot i el regal no desitjat, gaudim del paisatge i del camí que ens porta fins al peu de la presa de Cavallers, es molt bonic i la llum del sol ja l’il·lumina.

Un cop sota el contrafort que dona entrada a l barranc de Comalesbienes,
ens enfilem tallant la pista que fa ziga-zagues per tal de accelerar al màxim la pujada. EL canal està innivat i a la part mes estreta hi ha una certa acumulació de gel, el passem sense problemes, les pràctiques de Alpinisme donen el seu fruit.

Arribem front el Tossalet del Pletiu cap a les 10:00 h. aprox. El paratge, ja il·luminat per la llum del sol es encisador, hi ha molta neu que amb l’escalfor de la llum comença a estovar-se, tot i això encara es força compacta. El tipus de neu humida ha fet que es compacti i presenti un mantell estable, tot i que arreu comencem a veure petits allaus de fusió.

En lloc de fer la ruta per la pala que dona al Coll de Comalesbienes, ens enfilem per la aresta que ens ha de dur directament al cim del Comalesbienes, ruta recomanable per les seves esplèndides vistes de tot el circ. Es dura i amb neu fa una mica de respecta ja que passes per la part alta de unes pales força inclinades.

A les 14: 07, fem cim al Comalesbienes, l’Eli està molt cansada per el refredat que porta, tot i això un cop fet el cim,sembla que es refà. La Carme i en Joan, estan fets unes màquines de pujar i sembla que no els pot cansar res.

Foto de rigor al cim i a buscar el pas per baixar al coll de Comalesbienes. Aquest resulta ser un passet per sota de un esperó que fa pujar els “dellonsis” a la gola. Arribem al coll i encaminem immediatament cap a fer el cim del Punta Alta, que està a tocar. Arribem a dalt a les 14:28 h. Hem trigat 7:30 h en fer el cim. S’ha de dir que des de Caldes de Boí. No obstant hi ha qui diu en la seva ressenya, que ho ha fet en 3:30 h. Si es veritat!, quina màquina o màquines de caminar o córrer!

La baixada es una festa, la pala del coll està molt insolada i la neu es força humida i tova, baixem amb cura els primers 100 m. I desprès a gaudir del “culen-bajen”, o la baixada en escombra que be a ser el mateix.

Desprès de xerrar uns 15 m. Amb el guarda del parc, que ens dona molt bones indicacions, arribem al vehicle exactament a les 7:05 h. Per tant portem un tute a sobre de quasi 12 h. (menys 3 minuts).

A sopar, parar la tenda i a veure el partit a Boí. Demà diumenge a escalar a La Kanalla (Cavallers), però això es un altre història.

QUERALBS-TORRENEULES-NURIA-QUERALBS 27/03/10

2010-04-01T10:59:00.011+02:00

El passat dissabte 27/03/10, com en Lobogris estava fent un Monogràfic d’alpinisme amb l’escola Glacera, em vaig haver de muntar una sortida pel meu conte. L’única valenta que em va voler acompanyar es la nostra amiga “comodí” Eli.

La ruta escollida es una circular força completa per la Vall de Nuria; Queralbs-Coma de Vaca-Torreneules-Nuria-Queralbs. A les 6:00 quedem a Barcelona, a les 8:00 comencem a caminar al Pont de Daio de Queralbs 1130m, de moment no trobem neu fins arribar a uns 1700m on trobem trossos amb neu força dura per l’hora del dia. A les 11:00 arribem al refugi de Coma de Vaca 2020m on esmorzem. No hem trobat a ningú pel camí i ara cada cop hi ha més neu. Continuem direcció Nord-oest seguint el torrent de Coma de Vaca, on veiem ramats de isards fins la Font de Coma de D’Alt. Canviem de direcció sud-oest per encarar la pala que puja fins el coll del Torreneules, es el tram més dur de la pujada, arribant al coll veiem un altre company muntanyenc que ja ha baixat del Torreneules, creuem opinions i ens informa dels pics que estem veient des del coll a 2.563m. Deixem les motxilles i enfilem cap al cim, son les 14:15 quan arribem a la creu de Sant Eudald 2.711m, gaudim del paisatge, fem les fotos de rigor i cap a baix que ens queda encara un bon tros.

Fa un dia fantàstic però ja comencem a notar una mica el cansament, arribem al Alberg Pic de l’Àliga a les 16:00 i fem una paradeta per dinar i agafar aigua que ja ens estem quedant seques. Un cop recuperem forces seguim fins el Santuari de Nuria, on ens entretenim en buscar l’Olla de la Sort que l’Eli anys enrere recorda haver-se ficat al cap, ves tu que coses. A les 17:00 comencem el camí cap a Queralbs, un camí que es fa etern degut al cansament acumulat i que uns cartellets que anem trobant pel camí cada 15’ et recorden encara el que et queda per arribar a destí. Arribem al cotxe a les 19:15, un total de 11h15’, un desnivell de 1.550m, i uns 25km. Encara ens queden forces per parar a Ripoll a fer una cerveseta i unes patates ben merescudes.

Adreça per veure les fotos:

http://picasaweb.google.com/mikabcnk/Torreneules?feat=content_notification#

Arrodonim el cap de setmana anant diumenge a escalar a Ogassa.

Fins aviat.

Carme.

PRACTIQUES ESQUI MUNTANYA - BENASC - 13-14/03/10

2010-03-29T18:36:00.010+02:00

El cap de setmana del 13 i 14 de març hem anat el mau amic oscar i jo a fer pinitos per les muntanyes dels voltants de Los Llanos del Hospital.

Dissabte (13/03/10), arribem i ens posem immediatament els esquis. Jo amb el material llogat i al Oscar amb els seus esquis i botes, nous de trinca. Encarem la pista o millor dit una de les pistes d'esquí de fons en direcció al Plan de Sanarta amb la intenció de anar per Aigualluts fins on ens permetin les forces.

Per el camí, anem fent probes, carreres amb nosaltres mateixos a veure com va això de llançar els esquís endavant impulsant-se al mateix temps amb el de recolzament. Ens cansem, be Jo! em canso, al Oscar, que sembla fet de ferro, no li veig cara de patiment.

Al arribar a Sanarta, decidim unànimement tirar cap al refugi de La Renclusa, pensem que potser serà millor fer pujada directament així ens permetrà de poder practicar mes baixada.

La neu es freda i hi ha un bon gruix. Pugem fins a la meitat de la primera pala que ens portaria cap a La Maladeta, aproximadament fins a uns 2500 m. La baixada es fa descontrolada als primers girs degut al gran gruix de neu que hi ha, es pesada tot i que es freda. Desprès dels primers girs ja comencem a poder-ho dominar una mica i ens surten alguns enllaçats força macos al últim tros de la pala. Quan sobrepassem el refugi la cosa canvía i la neu es fa mes humida i de difícil maniobra.

Arribem a la furgo i baixem a donar un tomb per Benasq. Dia complert

Diumenge (14/03/10), desprès de un son reparador sortim aviat per tal de que la neu estigui en millor estat que el dia anterior. Sorpresa! com que al vespre no hem passat fred, no ens hem adonat de que les temperatures han caigut en picat durant la nit i tota la mullena del dia anterior es ara una pista de patinatge. Pujem en direcció al Puerto de la Glera. Quan ens adonem que les pales de neu son solides i no canviarà tornem avall. Jo gaudeixo de la baixada tot i la neu extremadament dura. Un cop al vehicle, com el dia s'ha convertit en una matinal, dinem i cap a casa.

Cap de setmana molt agradable tot i que l'estat de la neu no ens ha acompanyat gaire.

Direcció del àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.es/Lobogris.m/BENASC6I70310#

VALLTER ESQUÍ DE TRAVESSA 20-21/03/10

2010-03-23T19:41:00.005+01:00

La meva estimada Carme em regala un maravellòs cap de setmana de celebració dels meus 49 anys a la zona de Vallter, amb esquís de travessa.

Com que el temps no pintava gaire be, decidim anar a Vallter, tot i esperant trobar força neu. La sorpresa es que en queda poca i de mala condició.

Dissabte 20/03/10:

Ens plantegem fer el Bastiments des de l'aparcament a la carretera, passant per el refugi de Ulldeter.

Sortim de BCN a les 7:oo h. aprox. i arribem i comencem a esquiar cap a les 10:20 h. mes o menys.

A les 12:58 arribem al Coll de la Marrana. La pendent final es força empinada i està una mica dura en algun tram. Hi ha qui te algun petit problema de seguretat i prefereix acabar-la amb grampons.

La neu de tot el trajecte ha estat tova i humida. La insolació es alta.

Mentre mengem quelcom, sentim el soroll del primer helicòpter. Sembla que hi ha algun problema.

L'Oscar i jo seguim per fer el Bastiments mentre les noies tornen (Carme, Eli i Irene) cap a baix ja que la neu no està en bon estat i el fort vent fa que la Eli tingui perill de caure i sortir volant. Els cops de vent de tot el trajecte han estat molt forts, jo diria que de 60 Km. aprox.

La pujada cap el Bastiments es molt maca tot i l'estat de la neu, la pala es de inclinació forta i sostinguda,tot i això la neu sembla que es manté en el seu lloc. Arribem a dalt sobre les 14:00 aprox. fem foto de cim i cap a baix que els cops de vent son molt forts. Sort que la Eli no ha pujat, sinó baixa de cop.

Arribem al aparcament a les 15:15 h. aprox. La baixada es fa feixuga ja que aguantar la humitat i l'enganxositat de la neu fa patir de valent els cuadriceps femorals.

Diumenge 21/03/10. Faig 49 anys.

El sopar del aparcament de la estació es de celebració amb pastís inclòs i espelmes de llumins.

El dormir es un altre cosa, hem anat amb les furgos del Oscar i la Irene i David, tot i que aquest últim no ha pogut venir, per tal de passar nit dintre d'elles. Entre el vent que no para de bufar i udolar, les màquines de la estació, que no paren de treballar des de les 24:00 fins les 06:00 h. i us asseguro que fan soroll, i una guineu lloca que fa uns xiscles al costat de la furgo, a veure si "pilla" la bossa de escombraries, passem la nit del lloro.

Ens llevem aviat al matí per tal de trobar la neu mes consistent que el dia anterior i desprès d'esmorzar, comencem a caminar cap a les 7:30 aprox. La neu es dura, però els esquís

s'aguantem molt be.

Des de el Pla de Vallter, pugem direcció nord cap el Circ de Morenç, la idea inicial es fer el Pic de la Dona, però l'estat de la neu (allà a dalt no n'hi ha) ens ho fa canviar i decidim anar cap el Bastiments altre cop, però arribant des de el Coll de la Geganta. A veure si les noies poden fer-lo.

Al canal de Morenç hi ha qui posa les ganivetes, altres mes agosserats i ganduls, no ho fem. Arribem sense incidents a dalt del coll i en veure que el Pic de la Dona es allà a tocar, ens i

dirigim. Fem foto de rigor i tornada.

El dia tot i que es gris, no fa gens de fred ni de vent.

Agafem cap al Bastiments direcció oest i quan arribem al Coll de la Geganta, veiem que al darrera nostre es posa la boira a una velocitat gran. El cel s'ha ennuvolat moltíssim i amenaça pluja. Esquiar amb neu humida es un rollo, però fer-ho amb neu xopa, no us ho recomano.

Decidim baixar i donar per acabat el dia. El descens es desenvolupa força be. Les noies han millorat molt els seu estil tot i que la neu ja es força humida i tova.

Dinar i cap a caseta.

Direcció del àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.es/Lobogris.m/Vallter#

Penyes Altes i Moixeró - 13/03/10

2010-03-14T20:36:00.016+01:00

13/03/10 - Com que aquest cap de setmana tenim dinar familiar de celebració, només hem pogut sortir el dissabte. Hem decidit fer el Penyes Altes i el Moixeró en una circular que puja per el Canal de la Serp i baixa per el Coll del Pendís i puja fins al Coll d'Escriu per tornar a baixar fins a Gréixer.

Aquesta sortida la vaig fer amb els amics de Els Xiruques ja fa força temps, de cara al estiu i ja em va semblar força dura. En aquella ocasió crec recordaR que varem trigar 8 hores.

A les 7:00 ens trobem amb la Eli i la Irene a la estació de La Sagrera. A les 8:52 comencem a caminar cap a Gréixer per la pista que ens hi porta des de la carretera que va de Bagà al Coll de Jou.

Hi ha molta neu i ja des de ben aviat ens tenim que posar raquetes per poder progressar sense enfonsar-nos-hi massa. La pujada es constant i molt forta, diría que del 40 ó 50% en alguns llocs.

Els butlletins risc d'Allaus, que sempre s'han de tenir en compte marcaven risc 3 i una zona especialment perillosa al vessant sud del Penyes Altes, just per on tenim que passar nosaltres. Des de sota de la imponent paret, ja ens adonem que de neu no en queda massa per caure i el risc real es ben petit, per tant progressem sense por.

El camí, no obstant si que està colgat de congesta de neu de entre 30 i 50 cm. es fa dificil caminar ja que ens enfonsem constantment tot i les raquetes degut a la fredor de la neu, quasi sembla que estiguem en un paratge del Canadà.

A les 13:45 arribem al Collet Raset, la Irene que es la seva primera sortida "important" desprès del accident, demana descansar i prefereix quedar-se mentre la Eli, l aCarme i jo intente m arribar al Penyes ALte. Dic intentem perque tana viat com arribem als arbres, em quedo ensorrat fins als melucs i per sortir me les veig i me les desitjo. Tot i la quantitat de neu, seguim endevant a veure si podem arribar a fer cim. En alguns trams la neu es mes dura i caminem be, en altres, els que mes seguim semblant submarinistes sota l'aigua en forma de flocs.

Nomès arribem fins al primer avantcim, fent una grimpada en roca amb neu i ajudats per els piolets, que a la Eli ja li serveix per treures el mono de roca. Ens adonem que necessitaríem un parell d'hores per poder fer el cim i la durada del dia no dona per tant i tornem enrrere sense haver culminat el Penyes Altes. Ens quedem a 1120 m.

Recollim a la Irene i encarem el Moixeró, sempre amb raquetes i enfonsant-nos força a trams. El culminem i baixem cap el Coll del Moixeró per la vessant Nord-Oest, busquem el camí de baixada cap a la falda anomenada Solà de la Font del Faig, que uns cartells ens indiquen va per una forta pendent direcció sud, intentem ratificar-ho amb els GPS (en portem 2) i les piles ens fallen. Ostres, ens hem deixat els recanvis a casa.

Comencem a baixar per on sembla ens indica el mapa i buscant una pendent que no sigui tant inclinada, ens fiquem dins del bosc. A partir d'aqui, tot i que en cap ocasió estem totalment perduts, ens costa força trobar el camí, però un cop el trobem baixem bastant be.

Arribem al refugi del Sant Jordi que ja son prop de les 18:00.

Recuperem aigua per els cantimplores buides i continuem a saco per no quedar-nos sense llum. Jo se que queda un forta pujada de 200 m. fins al Coll d'Escriu, per la resta es una sorpresa.

Tot plegat arribem al cotxe, que ens espera amb una llumeta oberta, a les 8:10 h.

Cansats però contens anem a fer una cervesseta que acaba sent un

sopar en tota regla.

Això es tot i fins la propera.

Direcció del àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.es/Lobogris.m/100313PenyesALtesIMoixero#

Circular a Montserrat: Sta. Cecília - Pas de l'Esfinx - Els Ecos - Sant Jeroni

2010-03-01T17:18:00.009+01:00

Diumenge 28/02/09. Sortim sense presses cap Monistrol i desprès fins Sta. Cecília.

Comencem a caminar a les 10:11 h. en direcció nord-Oest vorejant els contraforts de Montserrat, en direcció cap a Can Massana. Passem els canals del Torrent Tortuguer i el del Miracle i la Font de la Llum. Com que anem agils, ens passem una mica de tirada i arribem fins a la Foradada, per tant tenim que recular una mica fins a trobar el camí, que està marcat amb una creu groga (a casa meva vol dir no passeu) que ens portarà al Coll de Porc.

Camí sense masses complicacions, de ascensió continuada i sostinguda. A les 11:00 h, arribem i esmortzem un petit refrigeri.

Continuem en direcció a Els Ecos, passant per la Miranda dels Aurons. No parem de pujar i baixar en tot el recorregut. Les pujades son feixugues però molt boniques, dons la es desenvolupen dins el bosc a i a trams tenim que grimpar i altres flanquejar pedres amb risc de relliscades i caigudes indesitjades.

Trobem algunes cabres entre elles dos petites, i quina faclitat que tenen per grimpar les pedres. Com camvía la cosa quan estas adaptat al medi.

Desprès de perdre el recorregut un parell de cops i haver de recul·lar, a les 15:30 arribem al mirador de Sant Jeroni, fem fotos de rigor i baixem fins la hermita per tal de fer el dinar.

Un cop acabat, no hem trigat gaire mes de 30 minuts, busquem el camí que ens ha de dur fins a Sta. Cecília altre cop.

El canal de baixada es el del Torrent de Tortuguer. I deu nidor quina baixada. La vesant dreta segons baixes, ha perdut una gran part de la paret, i les pedres estan escampades arreu, molta grava i relliscosa, però anem fent. El desnivell es brutal i les cames comencen a fer figa. Amb risc de tenir rampes i anant fent estirament de tant en tant, arribem per fi al vehicle, que l'hem aparcat a prop del aparcament de Santa Cecília. Son les 16:30 h. Tot plegat hem trigat 6:30 hores a fer el recorregut

Direcció del àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.es/Lobogris.m/PasDeLEsfing280210#

Pic del Martell - Breathless - 30/01/2010

2010-01-31T20:18:00.006+01:00

Via de escalada clàssica, força bonica tot i que una mica bruta de vegetació en alguns trams.
El mes complicat de la via ha estat la entrada, es clar que el tercer llarg no l'hem fet ja que ens hem canviat a la "Retorno Mágico" per un error al anar a petar a la segona reunió. Per tant ens hem perdut el que sembla ha de ser mes bonic de la via, el tercer llarg.
1er. Llarg: Al peu de la via, que comença quan la paret canvia de rumb (Est cap a Nord-Est)posa el nom però mal escrit, diu "Breathers". Comença amb un placa amb fissura a esquerra que ajuda força ja que es pot encastar i posar material d'assegurament per tal de eliminar el factor 2.Continua cap a la esquerra per un diedre molt brut de vegetació, fins que passant per sobre de unes palmeres del Garraf (protegides) trobem la frontissa encastada a la fissura del diedre del segon llarg. La reunió real, amb dos parabolts i anelles es una mica mes a la esquerra, però la repisa es molt mes còmoda en aquest lloc, per tant munto reunió amb un tascó, un Friend i la frontissa fent passar-hi un cordino de 6 mm.
2on. Llarg: El fa la Carme (Mika), diedre també amb vegetació. El fa amb facilitat i va col·locant material a tort i dret. Quan arriba al final, poc abans de la reunió, ha de anar a esquerra ja que troba una selva. Se'n va un xic massa i acaba muntant la reunió en la de la via "Retorno Mágico", equipada amb un cordino en pont de roca, una cadena en pont de roca i un parabolt en bon estat.
3er. Llarg: El fa la Eli, però com que ja no sabem del cert on estem, ho fa una mica al tun-tun. Passa de llarg una reunió amb dos parabolts amb anelles, dos xapes i algun buril rovellat i segueix una mica mes amunt fins a trobar una cadena i un cordino fent pont de roca en una immensa roca, que quasi no ens la deixa veure quan arribem. La repissa es força còmoda, però no sabem on punyeta estem.
4at. Llarg: El faig jo (Lobogris) passant per tota la vegetació del final de paret. Vaig buscant les roques grans perquè em permetin fer passar la corda el mes lluny possible de la selva, així evito frec innecessari i enganxades a la mateixa.
Munto reunió en una roca foradada amb un Friens, un tascó i un Pont de roca.
Al poc arriben la ELi primer i la Carme desprès.Una magnífica vista de la platge de Castelldefels i cap avall.Retorn: Es fa buscant un camí que es situa cap al Oest, per tant un cop abandonem el lloc de la última reunió, pugem buscant la sortida cap al Oest i tirant un xic a la esquerra. El trobem fàcilment, desprès de caminar uns 200 m. Les fites son força grosses i contínues. Només i ha un lloc que es perdedor i una altre mes abaix ja que una forta caiguda de pedres quasi ha esborrat el camí. Al pujar ja varem perdre'l un parell de cops.

GARRAF-CAMI DE LA MALA DONA

2010-01-29T20:15:00.005+01:00

Escalada artificial en roca càlcica, de bona qualitat una mica fressada a les entrades i un xic relliscosa. Em fet les vies Aniversario V+(nº33, llarg de uns 18 m.), Variante 6a (nº34, llarg de uns 28,5 m.), Carnestoltes 6a (nº25, Llarg de uns 25 m.), Tutti Colori 6b (Llarg de uns 25 m.) i la colegui Eli ha fet la via Voy como una Moto 6a+ (Llarg de uns 20 m.)

17/01/10 - Cap de la Gallina Pelada - Serra d'Ensija

2010-01-24T19:21:00.003+01:00

Sortida sense presses des de BCN altre cop per estar a les 9 al bar a la plaça de Saldes. Com que es tancat, esmortzem al forn/cafeteria que te uns croissants molt bons.

Comencem a caminar prop les 11:00 h. la sortida amb força paradetes de reagrupament, ens porta unes 5 hores altre cop.

Sortida des de el pla de Palomera on deixem els vehicles, caminem per la pista fina la Font Freda i girem a dreta seguint un grup d'escolars que ens precedeixen. Comencem a pujar amb un

pendent que es va incrementant cada cop mes i es manté fins arribar a dalt. Passem per Les

Planelles, borejem el Clot d'Ensija i per fi arribem al refugi d'Ensija o Delgado Úbeda. d'aqui al

cim passem per la carena sobre el Llitzt i la natura ens permet de gaudir de l'admiració de dos

Isards que galopen pendent avall en veure'ns. Arribem al cim que està ple a bessar, fem paradeta per menjar quelcom iveure de la

bota que porta l'Andreu i cap avall altre cop.

Es pot fer com a matinal, però nosaltres hem preferit fer-ho sense presses.

16/01/10 - Pedró del Quatre Batlles - Circular

2010-01-24T19:05:00.004+01:00

Aquesta ha estat una sortida de passeig amb una bona colla d'amics del Rocs & Pics. Uns amb raquetes (12) i uns altres amb esquís (5). Circular sortint des de el aparcament de la estivella, Tossa Pelada i Pedró del 4 Batlles, baixada per el canal del Clot de la Vall. En total 5 horetes ben aprofitades on no ha faltat la bona sintonia i les bromes, entre els integrants del grup.

MONTSERRAT - LA MOMIA VIA: SANTACANA - FARRERES - BALBASTRO

2010-01-23T11:34:00.005+01:00

MONTSERRAT - LA MOMIA

VIA: SANTACANA - FARRERES - BALBASTRO

1ª Asc.: (Santacana) J. Santacana, R. Farrera, J. Balbastro, Sete. (Senano) J.A.Serrano. J. Araguz Maig-73

La Santacana es la millor via de fisura ampla de Montserrat, on hi destaca el temut L1 en OFF-WIDTH de 6a+ que espanta les multituds. Equipada amb parabolts bastant allunyats, aquesta via ens ofereix la rara oportunitat d'escalar fissures amples amb només les cintes exprés. A més, si decidim emprendre la variant Serrano, ens enfrontarem a una de les bavareses més espectaculars que hagueu vist.

ESTRATÈGIA:

Aquesta via ultra clàssica ascendeix una fissura ampla durant quasi 1üü metres y és temuda per molts escaladors de 7b. El més dificil és el L1 en OFF-WIDTH, que es puja encastant el costat esquerre. lntenteu bloquejos de brac i d’espatlla esquerra mentre busqueu preses pel peu lluny a la dreta. Busqueu forats bons dins la fissura: n'hi ha només un parell, però son de molta ajuda Els llargs 2 i 3 són mol drets i ressegueixen un diedre de fissura ampla: es pugen bàsicament en diedre, però de tant en tant haurem d'encastar el costal esquerre dins la fisura. El L3 és molt bonic. Des de la R2 podem anar a la dreta i encetar la variant Serrano-Araguz. Es més dificil que els llargs de la Santacana, però l'oportunitat d'escalar una bavaresa de 5 estrelles no es pot deixar escapar. El més difícil serà superar el parabolt 3: Comenceu en OFF-WIDTH de costat esquerre i després ataqueu sense miraments els parabolts 4, 5 i 6 amb passos espectaculars de bavaresa. Superats els llargs 3 de Santacana i 1 de

Serrano, el difícil ja és historia. Vies equipades del tot amb parabolts i un parell d'arbres. Escalada obligada, però mai exposada. Carregar amb els "friends" grossos (5"-7”) per afegir assegurances seria forga incòmode. La via és a l'ombra gairebé sempre, essent per tant. bona opció estiuenca. Descartar els dies freds d'hivern.

RETIRADA:

Rapelar la via. Superat el L4 és més fàcil i ràpid sortir al cim i baixar normalment per la cara nord-oest. Una corda de 60m és suficient.

AL arribar a una repisa boscosa, sembla que el ràpel ja ha acabat, però si volem estalviar-nos un destrepe erriscat, millor continuar fins al canal.

EXPERIENCIA:

Em deixo portar per la decisiò de la Eli. ella es una escaladora mes fina que jo i amb mes grau. Els llargs 1 i 2 els obre ella per preparació i perquè sempre ho vol fer tot de primera. Sense saber-ho em fa un gran favor. jo no l'hauria obert el primer. El OFF-WIDTH es brutal. Encara em fan mal l'espatlla i el braç esquerra dels esforços per tal de mantenir el meu pes encastant tot el braç i de vegades tot el costat esquerra a la fissura.

Tot i l'esforç, la via s'ho val. Es molt enriquidora i bonica. El tercer llarg, que diuen es fàcil te un parell de passos força fins i complicats, un al inici i l'altre poc abans d'arribar al cim de la primera llosa vertical, on vaig haver de agafar aire ja que estava força esgotat. A partir d'aqui una bavaresa simple però no per això menys bonica ens porta fins a la 3ª reunió. i A partir d'aquesta ja es fàcil.

Direcció del àlbum fotogràfic:

http://picasaweb.google.es/Lobogris.m/SANTACANAFARRERASBALBASTRO200110#

PIC D'ALBA - BENASC - 26/09/09

2009-11-14T20:17:00.007+01:00

Dissabte que volíem fer la cresta dels 15 gendarmes ho varem haver de anul·lar per manca de temps. En lloc d’això varem pujar al PIC D’ALBA. El que es va resistir en la anterior intentona.

Realment es de “armas tomar” aquest pic. Les pendents son molt pronunciades. Tot i això varem fer una progressió força bona, de uns 320 m . per hora.

Deixàvem els cotxes al aparcament dels Baños de Benasque, i ales 8:30 h. començàvem a caminar. Varem fer una aturada per menjar quelcom al voltant dels 2.795 m . A les 11:30 h. i a les 13:20 aprox. fèiem cim.

Cap als 2.900 m . Comença la aresta que porta cap el cim, la “Crencha de la Tuca Bllanca”, com que es molt aèria i hi ha passos complicats, la Bego i en Fèlix van preferir pujar per el canal, van perdre el pas correcte i van haver de fer baixada fins al pas correcte una mica complicada. Sortosament tots varem arribar al cim sense cap inconvenient, tret del cansament propi de una ascensió d’aquest tipus.

Com podreu observar per les fotos, la neu hi es present i en quantitats considerables per la època en que estem. Gràcies que uns amics ens van dir que portéssim els grampons que previsorament ja dúiem als coxes. I que la neu acumulada era dura i amb perill de lliscar fàcilment sobre ella.

Be, sortida molt maca, amb una companyia excel·lent i em refereixo a tots els integrants, la Eli, l’Alba (LadiTT - que feia el seu Pic), la Bego (Bego), la Carme (Mika), en Félix (Narinan), en Marià (betriacum del Madteam) i jo mateix (Lobogris).

Diumenge sessió d’escalada a les Escales, sobre Sopeira, al peu de la mateixa presa i en un entorn envejable. Boltors volan sobre el cap, l’aigua rajant per la comporta, roca excel·lent i la nostra corda, curta per la via que varem intentar en esportiva. Quedar-se sense corda quan et despenjen, no fa gaire gràcia. Sortosament, encara tinc reflexes. Esgarrapades i l’ensurt.

Tornada a casa sense mes ensurts ni retencions.

Ara ens queda pendent la “Crencha dels 15 gendarmes”. Be, i unes quantes mes. Temps al temps, ja aniran caient.

Els Castellets - Les Agudes, Montseny

2009-11-08T21:03:00.003+01:00

Hola Companys, no estendré gaire la crònica dons la sortida va ser curta, ... però intensa.

Dissabte 07/11/09, ens trobem tots excepte el Toni al aparcament del hotel Bellaterra a les 9:00 h. Puntualitat meridiana per part de tothom.

Trobada amb en Toni, que, matiner que es ell es va presentar a les 9:30 h. al lloc de trobada, i desprès de no se quans entrepans i no se que mes, es va decidir a anar ens busca nostre. Ens el trobem de cara quasi arribant al aparcament de “Les Ferreres”, lloc ben senyalitzat per un enorme cartell, i des de on ha de començar la nostra excursió.

10:00 h. comencem a caminar, l’entrada del camí es troba just creuant la carretera, front de la sortida de vehicles del aparcament. Va marcat amb unes traces morades a les que han sobreposat d’altres vermelles, que imaginem son la repintada que ha fet el promotor de la via. Passem el “Pla de Lligamoltons” i immediatament arribem al “Coll de Saciureda”, nom quasi innombrable.

En un plis-plas ens plantem a la primera pujada que encara el primer castellet.

He de dir que tots els varem fer tots, “Els Castellets”.

La grimpada es força pendent i aèria en alguns punts, però sense cap complicació ni perillositat.

A les 11:30 h. ja érem al cim del “Les Agudes”. Desprès de la foto de cim de rigor, baixem cap a la “Collada de Sesagudes” on fem el dinar.

Tirem cap al “Turó de l’Home”, que visitem cap a les 12:30 h. aprox. I Desprès de haver d’agafar-nos fort per tal de que el fortíssim vent ens llevi del terra, i de fer la foto de rigor al cim del mateix cim, tornem cap al “Coll de Sesbasses” i encarem cap al “Coll de Sacarbassa” i el poc abans d’arribar al “Coll de Sesagudes” girem cap al Nord-oest, baixant per una tartera amb la intenció de trobar una pista que veiem al fons de la vall. Arribem al bosc de caducifòlies i girem a dreta seguint un camí que ens porta cap al cim de “Les Agudes”.

Al adonar-nos de que anem altre cop a la cim, tornem a girar cap al Nord-oest, baixant aquest cop per una llarga tartera de pedra de mig tamany, complicada de baixar degut a la gran quantitat fullaraca que s’ha dipositat a sobre.

Anem vigilant l’altímetre i cap als dels 1350 m. Girem altre cop cap el Nord, per anar a trobar un camí de pas d’animals, que ens du per dins del bosc sobre el mantell de fulles seques pròpies de la tardor.

El camí va fent ziga-zagues, i desprès de perdre’l i retrobar-lo un parell de cops, arribem a una casa, al vell mig del bosc. Sota d’aquesta ja trobem la pista que ens du fins a la carretera, uns 50 m. Per sota del aparcament de “Les Ferreres”.

Visita a Sant Marçal i anem cap a Santa Fe a fer la cervesseta de rigor. Provem la coca de Santa Fe i cap a casa tito.

Fins la propera...

25/07/09 - Vies CERDÀ VERGÈS i GRAN DIEDRE al CALDERER.

2009-08-17T21:04:00.003+02:00

Hola Guapos i guapes, com que la majoria encara deveu ester de vacances, començant o acabant, al mitg o on us doni la real gana de ser. No m’estendré gaire.

Aquesta es la crònica del que va ser una excursió, millor dit una ascensió interminable, per la seva duració. 14 h. en total.

Sortida del aparcament sota el refugi Lluís Estasen. Sortida a 9:30 h. Pujada suau fins al refugi, torcem a dreta i encarem el camí de Verdet. Al arribar al canal del Riambau, torcem a esquerra i comencem a pujar. Pujada de forta pendent i amb pèrdua de camí en alguna ocasió. Quasi tinc un motí de les tres integrants del grup, a part de mi es clar. Em quedo en segon pla.
Arribem a la segona reunió desprès de haver-nos passat per el forro la primera i el primer llarg de 4 grau. Passat vol dir sense encordar.
10:45 h. començo de primer en la primera cordada. Carme de segona i jo de primer. Darrera vindran la Eli de primera i l’Alba de segona (totes tres, integrants de les super-nenas).
La roca es descomposta i de tant en tant cauen rocs. Anem pujant, amb molta satisfacció tret del primer i segon pas del segon llarg, que son de V+ però semblen 6a. La resta es fa be.
Empalmem directes el segon i tercer llarg ja que no he vist cap reunió entre mig. Al quart llarg també i ha un paset del mateix calibre que els anteriors. Les bavareses posteriors son senzilletes.

Arribem a reunió sota un pi on trobem un passamà, a 5 metres a la meva esquerra hi ha l’inici de la “Gran Diedre”. La Carme fa el primer llarg a la nostra cordada i la Eli els fa tots en les dues vies en la seva cordada.
La Via te algun passet complicat, però en realitat es fa força be.
Impressiona el pati a totes dues vies.
Al arribar a dalt de la Gran Diedre, indica la sortida, sense encordament, però com que fa respecte la escupidora que te la sortida, a vol lliure de 330 metres.

Sortida de tirar amb la càrrega de la corda i molt i molt llarga. Realment es fa interminable.

Baixem per el gat i tartera. Arribada al cotxe. 11:30 h. aprox.

Salut i força. Ja passarem fotos quan les puguem recuperar de la càmera de la Eli.

ELS ENCANTATS - SAN MAURICI

2009-07-23T20:17:00.005+02:00

Dia 18/07/09. Sortida cap a Pallars. Ens llevem a les 5:00 h., ja que hem quedat en recollir a la nostre amiga Eli, a les 6:00 h.
Ens plantem al Prat on ens obliguen a deixar el vehicle cap a les 9:15 h. aprox. A les 9:56 h. comencem a caminar sortint des de el prat i per el camí entaulonat, amb la intenció de que les persones amb minusvalidesa puguin accedir al bosc, que es molt bonic.
Arribem al refugi de Ernest Mallafrè a les 10:45 h (portem aprox. 45’ de camí), el voregem per la cara oest i anem baixem cap al prat que creua el rierol que es el camí que porta cap a Valleta seca.
En el mateix moment que estem sota el canal, ja veiem una fita que ens indica que tenim que pujar directes cap el Canal Central.
Al arribar allí, no tenim clar si s’ha de pujar just per el mig o be mes a la seva esquerra. Hi vaig per veure si es pot pujar i em sembla que si, tot i que la entrada la veig que està molt polida de rebre aigua i roques. La ressenya que portem ens indica que tenim que pujar per la esquerra i ens hi enfilem.
Aquesta via es una mena de escopidora del Encantat Xic cap al Canal Central. Pugem com si anéssim per una terrasseta per sobre del nivell del Canal. Això ens dona tota l’estona sensació de tenir força pati a sota els peus.

La entrada i la següent rampa son molt fines tot i que amb poca inclinació. Costa una mica progressar i la fredor de la roca no ajuda gens.
En la segona rampa l’Eli perd agarre ja que no sent tacte a les mans i cau. Per sort la Mika la sosté (heu de saber que l’Eli pesa 45 Kg.). Segueixen mes amunt on les espero jo i li fem una reanimació a les mans perquè recuperi l’escalfor.
Continuem cap a dalt. El camí es molt empinat i sostingut, realment es cansat. L’Eli acusa una mica la descàrrega de adrenalina i te una baixada de energia, en conseqüència parem a menjar quelcom. Un cop fet un mos continuem cap a la enforcadura, ara estem mes o menys a la meitat del trajecte. Es fa dur, els esglaons en els que tenim que oposar els peus, un rere l’altre, semblen fets per gegants.
A les 14:20 h. Ens plantem a la enforcadura. La satisfacció es gran i les vistes mes encara.

Preparem la cordada i començo el primer llarg.
El segon el fa l’Eli, però s’entreté massa amb les bagues intentant de fer un nus que l’hi hem ensenyat i el tercer i el quart llarg els torno a fer jo.
Arribem al cim del encantat xic a les 16:28 h. La pujada no es complicada, però si que s’ha de tirar molt de les cordes dons fan moltes voltes.
Aquí si que faig un crit de satisfacció. Quina meravella veure als teus peus tota la vall amb el llac de Sant Maurici i les cues de cavall a la seva vessant nord. Les vistes per la vessant sud-est son ...no aèries, no!...300 ó 400 m. Verticals. Quina por!

Ens proposem dinar, desprès de les fotos de rigor. Però a mi em comença a agafar el cangueli, perquè penso que trigarem una hora o potser mes en rapelar fins al coll. Son dos llarg de 60 m. Quasi complerts, amb un pati importantíssim. La corda s’enreda en les dos ocasions. Tenim un xic de vent i la roca es molt abrasiva i te moltes punxes. El segon llarg em costa quasi 10’ desfer el nus a la corda.
Arribem a la enforcadura i mentre jo estiro la corda per un costat l’Eli recull l’altre extrem de l’altre corda. La Carme desfà el nus i tot plegat en un no res ja hem recollit tot el material, el posem a les motxilles i encarem el Gran Encantat. Des de el cim del xic hem intentat veure per on s’ha de pujar i ens ha semblat força perillós i difícil. Amb aquets pensaments iniciem el camí cap el cim al la por de que se’ns faci fosc baixant per un camí que no sabem com es, però que intuïm que fàcil no serà.
Pugem en 15’.
No se si es un record o es el temps habitual, però us asseguro que les boques d’aire que vaig haver de agafar eren grosses.
La vista des de aquí no es tant aèria com des de el xic, però deu ni dò!
Fotos de rigor i cap a vall, que se’ns fa tard. Son les 19:30 h. i creiem que a les 21 aprox. Ens quedarem sense llum. Aventurem que la baixada ens costarà unes 2 h. aprox.

Al inici del descensveiem un parabolt de 6 mm tot rovellat al igual que la xapa i ens plantegem de fer rapel per baixar mes ràpid, peò a la vista del anclatge ho desestimem.
El descens es quasi tant o mes perillós que la pujada. Es fa lent ja que en moltes ocasions ens tenim que girar de cara a la roca. Arribem al Coll del Encantats i toma decepció, pensàvem que el camí es faria mes fàcil però ens trobem amb una tartera que riu-te’n de la del Pedraforca.
A les 21:05 h. arribem al refugi i ales 21:54 h. al prat on hem deixat el vehicle. Segons l’Eli, no em fet 12 h. Segons jo, quasi les hem fet.

Nois no us perdeu aquesta super-ascensiò. Es magnífica. Però això si, sempre que no us faci por les alçades amb molt de pati i inclinació.

Salut i força als muntanyers .

CULFREDES

2009-03-26T20:48:00.006+01:00

26/10/2008

El dissabte després d’un ràpid esmorzar al Autogrill varem sortir força puntuals cap al refugi de Tabernés. Una part de l’expedició arribarien més tard per problemes de salud.
A quars d’una començàvem a caminar, l’intenció era la de marcar més bé el tram de recorregut que teníem que fer de nit per no tindre problemes. No varem tindre massa feina, el camí en general estava força definit i un cop arribarem al pluviòmetre varem decidir d’anar fins al Puerto de la Pez.

Als vols de les 18’00h arribarem al refugi i ens reunirem amb la resta de l’expedició. Al refugi hi havia un grup de francesos que també tenien intenció de passar la nit i ens varem afanyar en ocupar la taula per sopar. Al final els francesos van sopar a la part petita del refugi.
Varem acompanyar el sopar amb vi i cava, hi havia la celebració del cumple de la Carme i per postres ens va obsequiar amb un esplèndid pastis de formatge d’elaboració pròpia, també varem fer el rom cremat acompanyat de coca. Va ser molt espectacular i el rom va tindre un èxit brutal.

Després del jijiji i jajaja entre el rom i coca l’hora “H” es a dir, l’hora de posar el despertador.
Fent el càlcul del potencial del més dèbil que hi havia al grup i aplicant la formula, calculant que tindríem que estar als cotxes a les 15’00h de l’hora vella em va sortir que tindríem de posar el despertador a les 4’00h. un cop anunciada l’hora es van aixecar la secció revoltosa del grup intentant subornar amb una cervesa per que l’hora de sortida sigui les 6’00h. com es normal, aquests son els que fins ara posaven una hora de sortida tal per que queda més bé.
Després dels intents d’amenaces i suborns es va decidir de cedir mitja hora, es a dir, l’hora de tocar el despertador seria les 4’30h de l’hora vella.
Un cop ficats dins del sac i amb els llums apagats, va continuar el jijiji....jajaja, al mateix lloc dormien o intentaven dormir uns francesos que ens deurien maleir els ossos. Entre jiji i jajaja va arribar l’últim component de l’expedició que tenia que arribar més tard. Crec que si no hi haguessin hagut els francesos la festa hagués durat fins les tantes.

A les 4’30h (hora vella) toca el despertador, a tranques i barranques la gent s’anava llevant, fins hi tot els francesos. Com si no haguessin sopat prou, molts van fer un esmorzar que te cags, fins el punt que hi va haver-hi un amb símptomes d’empatx.
Teòricament l’hora calculada de la sortida tenia que ser les 5’00h, llevar-se, menjar una mica i marxar, realment varem sortir a les 5’30h per tant, a la formula s’ha de afegir una hora per llevar-se i esmorzar.

Les dues primeres hores del recorregut varen ser de nit, va ser la part de l’ascensió que es va fer més ràpid, tots en fila d’un i en silenci. Aquesta part del recorregut va ser molt maca, el temps de progressió de desnivell era de uns 400m/h.
A quars de nou arribarem sota el Puerto de la Madera, varem aprofitar per fer una bona paradeta i esmorzar, els que semblava que tenien símptomes d’empatx tornaven a tindre gana.
Continuem la marxa i el ritma baixa considerablement, l’alçada es fa notar però també les vistes i les fotos feien alentir molt més la marxa.
Als vols de les 12’30 s’arribava al primer Culfreda, no hi havia ni un núvol al cel, no feia vent i la temperatura era primaveral, era perfecte. Un cop fet el primer cim, varem estudiar la cresta per fer els altres i realment aquesta no tenia massa complicació, tots varem fer els tres cims sense tindre que utilitzar cordes, un dels components es va quedar als peus del primer per indisposició.

El promig del ritme d’ascensió fet era d’uns 200m/h. de desnivell, varem trigar unes 6h en fer els 1300m de desnivell per arribar al primer cim.
Hi havia discrepàncies de que la baixada es fes en la meitat de temps que la pujada, alguns deien que es feia en més de la meitat del temps. Si no recordo malament, varem començar a baixar al vols de les 13’00h (hora vella) i fent moltes parades, algunes força llargues es va arribar als cotxes a les 16’00h. es a dir, en la meitat del temps de pujada, excepte uns sonats que es van picar com canalla i varen baixar una part del recorregut corrents trigant mitja hora menys.

En conclusió, una molt bona sortida amb força varietat d’ingredients i molt bon temps.

CIRC DE PESSONS, Pic dels Pessons i Ribuls, Canal de Ribuls

2009-03-22T20:50:00.007+01:00

Dissabte, 14/03/09

Hola Nois, aquí va la nostra crònica sobre la sortida al circ de Pessons.

Dissabte, 14/03/09. Ens llevem a les 5:00 h. per preparar-nos, esmorzar i sortir de casa cap a les 6:00 h.
Al final acabem sortint a les 5:45 h. Arribem a Andorra a prop de les 8:00 h. i al aparcament de Grau Roig, a les 8:30 h.

Comencem a caminar a les 9:15. pugem per el que creiem es el camí marcat al mapa, però aviat ens adonem que ens porta a una pista que ve del costat del Montmalús. Trenquem a la dreta per el rierol que porta l’aigua de l’estany Primer, cobert de neu i amb uns forats prou fondos com per fer por de caure-hi. Arribat al estany primer enfilem cap el Pic de Pessons, en direcció sud, per unes marques de moto neu, que ens ajuden a progressar ràpidament, ja que han pressionat la neu i no ens enfonsem, de totes maneres la neu està en molt bon estat.
Fa un dia magnífic i gens de fred. El sol llueix i tenim por de cremar-nos com ens va passar al Aneto. Per evitar-ho em porta crema de protecció tropocientos mil.

Ara semblem mòmies de color blanc.

Un cop arribem al canal que ens portarà a la Portella de Pessons, ja em vist uns esquiadors que anaven força al davant nostre, quasi els hem atrapat. Parem a canviar les raquetes per els grampons ja que la neu es mes dura i la pendent es forta. Piolet en ma i amb grampons pugem força ràpids.
En arribar a dal de la portella de Pessons (2779), girem al Oest per arribar-nos al Pic dels Pessons (2864) que assolim a les 12:20 h. Tot just ho hem fet en 3:00 h. EL ritme ha estat molt bo. Tornem a baixar recollim els estris que hem deixat a la Portella i encarem per pujar el Ribuls (2827).
Enfilem cap a la grimpada, segons les ressenyes que hem llegit es de un 2on o 3er. grau , fem la primera paret i ja te passos prou complicats. Foto de rigor amb unes vistes tan guapes com des de el Pic de Pessons però amb mes pati arreu. A l’hora de baixar la cosa ja es complica, els passos, en algun dels casos els qualifico de 4º grau. Arribem a un petit collet i enfilem el que ens sembla un gendarme que tenim que superar per arribar al següent coll. La nostra idea es la de carenar i fins arribar al ampli coll entre el Ribuls i el Montmalús.
Quan estem a dalt de aquesta segona grimpada, veiem que serà difícil superar el següent gendarme o Pic, perquè deu ni dò quines composicions verticals de roques amuntegades! I mirem la possibilitat de baixar cap el vesant sud, per la canal de la Portella de Ribuls i enllaçar amb el coll abans del Montmalús.

Quan arribem a la Portella, ens adonem que la pendent del canal es fortíssima, diria que del 50 ó 55 %, molt carregada de neu i amb una insolació des de primera hora del matí. La neu es tova i fa molt respecte baixar-la. Una crestes que hi ha a dalt ja ha deixat baixar alguna quantitat de neu que mes a baix ha provocat un petit allau.

I ara que coi fem? Miro de superar el gendarme però es molt vertical amb una placa molt llisa i fina per el nord i amb un accés mes complicat si cab, des de el sud amb l’inconvenient de que l’hauríem d’atacar des de sobre de la neu a la pendent del canal. Com que no portem material adient, cordes, asseguradors, etc., sembla que només ens queda el recurs de tornar enrere i frustrar les nostres intencions d’arribar-nos fins el tercer i últim cim del dia.

Al donar un cop d’ull a l’altre costat de la Portella, veiem l’altre canal que no te neu tova dons ja la ha fet baixar quasi tota, a la vista de la nostra situació, tot i que la entrada d’aquesta canal es per la roca en passos que ens semblen de 3er. grau, decidim baixar cap al circ per aquesta via.
El descens el fem quasi tot de cara a la canal donat el fort pendent de entre 50 ó 55 %, igual que al altre costat. Trobem neu molt dura, que fins i tot costa de foradar amb les punxes frontals dels grampons, però sortosament arribem a baix sense cap contratemps.

Retorn cap al vehicle i cap a casa tito.

Jo! Ja semblo el Fèlix escrivint cròniques, que llarga, no?

P.D.: Em rematat el cap de setmana fent unes quantes vies d’escalada esportiva a Banyadores.

Apa! Siau..

PRESENTACIÓ

2009-03-08T19:34:00.001+01:00

08/03/09

Hola companys, soc en Xavi i aquest es el meu blog, en ell us explicaré les meves experiències a la muntanya.

Espero que siguin enriquidores per vosaltres tant com ho han estat per a mí.